Ni el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, ni la superpotència que són els Estats Units ni cap altre potència europea o asiàtica pot deturar el desig atòmic de l’Iran dels aiatollahs. El règim de Teheran, que ha amenaçat amb esborrar Israel del mapa i que desenvolupa una política expansionista de potència regional a l’Orient Mitjà, tira endavant la seva cursa per disposar en breu espai de temps el seu arsenal nuclear. Iran està governat per un règim teocràtic, els qui governen ho fan en nom del seu Déu i diuen seguir les seves indicacions, que té com a fonament la branca xiita de la religió musulmana. Els xiites són minoritaris dins del món islàmic i la majoria sunnita, començant pels actuals dirigents dels estats àrabs, hi veuen un perill i una amenaça. Per tant, un rera l’altre els diferents estats àrabs, de majoria sunnita, han anat anunciant diferents plans de nuclearització. Això si, tots diuen que tenen finalitat pacífica i d’ús civil, per produir d’energia. Això venint d’estats com Algèria, Líbia, Aràbia Saudita o els emirats dels golf Pèrsic sona a broma ja que els hi surt el petroli per les orelles. Una altre excusa és el perill de la existència de un Israel que disposa d’ un arsenal atòmic. És a dir, no volen confessar en públic, el seu temor a la bomba atòmica xiita. I ens trobem amb anuncis recents d’Algèria, Líbia, Marroc i Egipte, tots ells veïns nostres de la Mediterrània, sobre la posada en marxa de programes nuclears. Per tant, tenim davant dels nostres nassos una previsió de perill imminent de proliferació nuclear a l’altra riba de la Mediterrània. Estaria bé que la Unió Europea, capficada amb que fa amb el seu projecte constitucional, a més a més de mirar-s’ho hi fes alguna cosa. Els Estats Units de Bush han perdut a l’Iraq la seva capacitat de lideratge mundial, per tant, toca als europeus treure les castanyes del foc abans de que tots ens cremem.