Des de fa mesos el retorn dels realistes o neorealistes condiciona el debat intel·lectual als Estats Units sobre la política exterior. Desprès del desastre de l’Iraq i l’espectre de la guerra amb l’Iran els neorealistes formulen una alternativa al messianisme del president Bush amb llibres i intervencions en els mitjans de comunicació. Contraposen el multilateralisme i el pragmatisme a l'exportació unilateral i armada de la democràcia i a la guerra preventiva de l’actual Administració Bush. Provenen dels dos camps, del republicà i del demòcrata, i formulen un nou model de “pax americana”. “Són els hereus de George Kennan, el teòric de las contenció de la URSS dels anys 50 i volen treure el país de les mans dels neocons (neoconservadors)”, diu l’historiador Paul Kennedy. James Baker, que va ser secretari d’Estat amb el president Bush pare i que ha estat encapçalant el grup d’estudi que ha formulat un seguit de propostes per sortir-se’n de la guerra de l’Iraq, és el realista més conegut de tots.

La nova visió sobre el que hauria de ser la política exterior nord-americana està exposada en el llibre publicat a finals del 2006 “Ethical realism. A vision for America’s role in the world” (Realisme ètic. Una visió del paper d’Amèrica en el món) d'Anatol Lieven i John Hulsman, que expressen la tesi que la difusió del benestar és més útil a l'estabilitat internacional que no pas l' extensió de la democràcia perseguida per la Casa Blanca. Altres llibres d' intel·lectuals de tendència realista en política exterior són “Overblown” (Exagerat) de John Mueller, “The opportunity” (La oportunitat), de Richerd Haass i “The conservative soul” (L’esperit conservador), de Andrew Sullivan. Aquestes obres van en la direcció contrària de les que triomfaven fa un any i que eren una apologia del “bushisme” com “Paradís i poder”, de Robert Kagan, i “Poder, terror, pau i guerra”, de Walter Russell Mead. Els neorealistes són de diversa procedència: Lieven i Mueller, professors universitaris, són liberals (d’esquerra, en llenguatge nord-americà), Haass, director del Foreign Council, és un ex-conseller de Bush pare, Hulsman és un neocon convertit, Sullivan, anglès, catòlic i gai, és un conservador històric. Aquests autors són llegits en els cercles culturals i en el Congrés.

La tesi del “Realisme ètic” és que Bush no condueix una política exterior sinó una creuada; davant el desafiament islamista ha fet la opció contrària a la dels presidents Truman i Eisenhower davant el desafiament soviètic, no la contenció sinó la confrontació, no la diplomàcia sinó les armes, en lloc d'unificar la comunitat atlàntica i coordinar-la l’ha dividit en la vella i la nova Europa. Lieven i Hulsman preconitzen la represa de la política exterior tradicional amb un objectiu divers, la pau del mercat. Creuen que la difusió de la prosperitat és més útil a l'estabilitat internacional que la difusió de la democràcia, tal com demostra el cas de la Xina.

A “Exagerat” Mueller diu estar-hi d’acord i acusa Bush d’haver generat en el país, amb la complicitat del Congrés i dels mitjans de comunicació, una psicosi injustificada sobre el terrorisme. Un president realista, segons Mueller, no hauria envaït l’Iraq sinó que s’hauria concentrat a capturar a Bin Laden i els dirigents talibans.

A “L’esperit conservador” Sullivan acusa al govern Bush de ser un ostatge dels neocons i dels evangèlics. Per Sullivan el seu fonamentalisme és dogmàtic, autoritari, antipluralista i antidemocràtic. Els vertaders conservadors creuen en la responsabilitat individual, el mercat lliure i l’expansió del comerç. Per Haass, pròxim a Brent Scowcroft, exbraç dret de Bush pare, també diu que la finalitat de la política exterior és ser pràctic, establir equilibris, no imposar la pròpia moral o valors universals. A les postures realistes s’han sumat penedits del “bushisme” com Francis Fukuyama, autor de “La fi de la història”, i l’exrei de la diplomàcia nord-americana Henry Kissinger. El govern Bush, els neocons i els evangèlics acusen els realistes de cinisme i de no entendre la guerra ideològica contra l’extremisme islàmic, semblant al nazisme o el comunisme.

L’excap de la Cambra de Representants, Newt Gingrich, diu que traeixen “els ideals nord-americans” i el reverend Jerry Falwell que “es rendeixen al mal”. El més violent és Dinesh D’Souza, que en el seu recent llibre “L’enemic a casa”, afirma que els realistes són “partidaris d'un laicisme que esborri qualsevol traça de religió a la vida pública” i acusa els liberals d' “antiamericanisme” i d'“insurrecció domèstica” i els qualifica d' aliats dels corrents radicals musulmans. Aquest debat n'ha generat un altre sobre la separació Església-Estat, respectada de paraula però no de fet per l’actual Administració Bush.

Actualment tenen èxit un llibre de Brooke Allen, “Minoria moral”, i dos pamflets ateus: “La il·lusió de Deu”, del científic anglès Richard Dawkins, i “Carta a una nació cristiana”, de Sam Harris. Allen recorda que els pares fundadors dels EUA no van prefigurar una República basada en la religió i que aquest és l’objectiu d'una minoria, mentre que Dawkins posa en dubte l'existència de Déu i afirma que les regles de la societat civil són diferents de les de la Bíblia i els Evangelis. Harris, per la seva part, veu en l’església “gèrmens de la guerra”. Fa un any aquests debats haurien estat inimaginables, però els excessos del “bushisme” els han fet possibles.

Tot plegat prefigura un canvi en la política exterior nord-americana tal com demostra el recent viatge de la presidenta del Congrés, Nancy Pelosi, a Damasc, per entrevistar-se amb el president sirià, en contra de la voluntat de la Casa Blanca.