Més val tard que mai. Era inevitable. Per molt que s’esforcessin els màxims dirigents dels Estats Units i la Gran Bretanya dient en públic que la guerra de l’Iraq s’està guanyant no deixava de ser una mentida més. Finalment, ara, després del càstig polític sofert pel president Bush i el seu Partit Republicà a les recents eleccions legislatives, que els hi ha suposat la pèrdua de la majoria que tenien a les dues cambres (Senat i Cambra de Representants), confessen públicament que cal canviar d’estratègia. És una manera com una altra de reconèixer el seu fracàs, després de centenars de milers de morts (iraquians, nord-americans, britànics,...). Ara resulta que es vol negociar amb els qui fins ahir eren demonitzats i havien de ser eliminats o, com a mínim, aïllats com si fossin un apestats contaminants, és a dir, Síria i Iran. Tot plegat ha anat acompanyat d'una víctima política il·lustre, un dels màxims responsables de la política neoconservadora de l’Administració Bush, el fins fa pocs dies secretari de Defensa, Donald Rumsfeld. Queda encara dempeus un altre tan responsable com aquest, el vicepresident Cheney. I, per sobre seu, el mateix Bush que intenta salvar els mobles i tirar endavant els dos anys que encara li queden de presidència després de ser desautoritzat per les urnes. Però la situació és extremadament complicada i la dinàmica violenta desfermada per la incompetència dels neoconservadors és pràcticament impossible de parar, ni que sigui amb la col·laboració de sirians i iranians. El màxim que es pot fer és intentar delimitar-la en un determinat territori i evitar el seu creixement, que ja és molt. No hi ha sortida feliç del pantà iraquià, sols queda per explorar una retirada el menys dolenta possible, enfortint unes forces armades iraquianes que de moment són incapaces de controlar res. Iraq camina de manera indeturable cap a la partició. Els kurds viuen en una pràctica independència i no deixaran que res ni ningú els torni a imposar el seu domini i els àrabs estan ja en guerra civil segons la seva adscripció religiosa, és a dir, xiites contra sunnites. Un panorama ben galdós el que deixen rera seu els neoconservadors nord-americans i els seus aliats-titelles com Blair (i Aznar des de la distància).
