El president nord-americà George Bush i el seu govern estan multiplicant els advertiments i amenaces contra l’Iran. Hi envien més tropes (al veí Iraq), més armes (un segon portavions i el seu grup aeronaval a la zona) i filtren a la premsa diversos plans d’intervenció militar, inclosa la eventual utilització d’armes atòmiques destinades a destruir fortificacions sota terra. Hi afegeixen acusacions com la suposada intervenció iraniana a l’Iraq armant a milícies xiïtes amb bombes modernes que són la causa principal de la mort de centenars de soldats nord-americans.
Tot plegat i vistos els precedents pot fer creure que Bush pensa seriosament en atacar l’Iran. Però hi ha uns fets que fan que aquesta hipòtesi no sigui raonable. L’objectiu d'un atac militar sobre l’Iran seria destruir el seu potencial nuclear. Els obstacles que ho fan inviable són tècnics, polítics i diplomàtics. Des del punt de vista tècnic els nord-americans no coneixen tots els llocs on hi ha instal·lacions d’enriquiment de l’urani ja que l’espionatge aeri, per satèl·lit, té les seves limitacions (l’explosió nuclear de prova de la Índia del 1998 va deixar a tothom bocabadat, començant per la CIA). Cap militar nord-americà no pot garantir que els atacs aeris destruiran per un llarg període de temps la capacitat iraniana de enriquir urani. Les centrifugadores tenen el volum d' un paraigües i, com queda clar, no resulta gens difícil amagar-les. Des del punt de vista polític un atac a l’Iran tindria dues conseqüències immediates. En primer lloc uniria al poble iranià rera el seu president, l’extremista islamista Ahmadinejad. L'oposició interior, que en els últims temps sembla adquirir força, desapareixeria i amb ella les esperances d' un canvi intern dirigit pels sectors socials que volen una major llibertat i democràcia. La segona conseqüència seria la retirada de l’Iran del TNP (Tractat de no proliferació nuclear). Fins ara el règim islamista ha manifestat que la seva intenció en desenvolupar el cicle de producció de l’urani enriquit anava destinat a produir electricitat, és a dir, a un ús pacífic de l’energia nuclear. Les bombes nord-americanes deixarien sota les runes aquestes intencions (reals o imaginàries).
Un altre aspecte, polític, és que ningú pot predir que passaria a la zona desprès de l’atac nord-americà. L’anti-nord-americanisme que ara regna a l’Orient Mitja podria tornar-se encara més violent i els règims aliats (Egipte, Jordània, Aràbia Saudita, les monarquies del Golf) podrien quedar molt debilitades o reforçades, no se sap. Podrien produir-se revolucions o revoltes. Des del punt de vista diplomàtic no hi ha cap mena de possibilitat de que el Consell de Seguretat de la ONU doni el vist-i-plau a un atac d’aquesta mena. Rússia i Xina hi oposarien el seu veto. Als mateixos Estats Units un altre atac nord-americà en contra de la voluntat de la ONU seria mal rebut per la majoria i ni tan sols els seus aliats europeus podrien donar-li suport en front de l’oposició de les seves opinions públiques. Tot fa pensar que el reforçament militar i les amenaces van destinades a ensenyar el bastó per tal de que l’Iran demani una pastanaga raonable. Ara bé, amb Bush a la Casa Blanca, envoltat de neocons (neoconservadors), el dubte està permès.
