Les primeres eleccions democràtiques van situar en el govern a partits islamistes (Ennahda, a Tunísia i els Germans Musulmans a Egipte) però ràpidament s'estan desprestigiant i amplis sectors de la població no accepten la seva política islamitzadora de la societat.

L'assassinat a Tunísia d'un dirigent polític de les esquerres, Chourki Belaïd, ha encès de bell nou la flama de la revolta popular mentre a Egipte no es deturen les mobilitzacions contra el govern islamista. De fet, es tracta de societats profundament dividides per la ideologia. A les ciutats predomina, en general, la ideologia universalista dels drets humans, amb el que suposa de conjunt de llibertats individuals i col·lectives, mentre que a les àrees agrícoles i més retardades es manté el domini de la ideologia religiosa en les seves diverses versions més o menys rigoristes.

Les primeres eleccions lliures van donar clares majories als partits islamistes que tenen com a fórmula màgica "l'Islam és la solució". Això vol dir que aquests governs legislen per implantar la "xària" (llei islàmica) com a llei suprema que orienta i dirigeix tota la societat (les minories religioses queden marginades automàticament). Ara bé, a les ciutats, en general, hi ha una gran part de la població que és musulmana però no islamista, o és d'esquerres o té com a base ideològica els valors universals expressats a través de la Declaració universal dels drets humans.
Hem d'abandonar el clixé que les àrabs són societats condemnades a viure en permanent misèria degut a la seva mentalitat religiosa"

Una vegada caigudes les dictadures van proliferar els partits laics i d'esquerres o de dretes però es van presentar dividits a les urnes, mentre els islamistes s'unien al voltant del seu partit. El resultat va ser un gran triomf dels islamistes i la derrota dels altres partits. També cal assenyalar el sorgiment de partits polítics salafistes partidaris de la djihad (guerra santa), a la dreta dels islamistes. El resultat és que, tant des de l'extrema dreta salafista com des del centre i esquerra laics, sorgeixen brots de violència contra els governs islamistes.

Descontent polític i social
Ni a Tunísia ni a l'Egipte la situació econòmica de gran part de la població, que viu en la misèria o en la pobresa, no ha millorat. Per tant, hi ha descontent social i polític. La repressió policial, molt semblant en la seva brutalitat a l'existent durant les dictadures, està erosionant amb una certa rapidesa el prestigi que tenien els islamistes quan estaven a l'oposició o en la clandestinitat. Es fa més gran la distància entre les ciutats i el camp. El poder se'ls està indigestant als islamistes.

El que hi ha darrera els fets espectaculars del dia a dia, de les manifestacions, de la violència als carrers, de l'assassinat del dirigent tunisià, és la prova que estem davant de societats complexes, en curs d'evolució, amb sectors importants de població que segueixen lluitant per les llibertats després d'enderrocar les dictadures.

El present és altament conflictiu, el futur està per escriure però, de moment, hem d'abandonar el clixé que les àrabs són societats condemnades a viure en una situació permanent de retràs i misèria degut a la seva mentalitat religiosa conservadora. A l'actual món globalitzat no hi ha zones d'ombra on predomini l'immobilitat: tot el món s'està movent, inclòs el món àrab i musulmà. Això sí, a diferents ritmes, però en la mateixa direcció.