Al president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, se'l recordarà pels seus enganys continuats. L'últim cas el trobem en l'apartat de la memòria històrica. I, tal com va passar amb el nou Estatut, és un cas flagrant perquè Zapatero en va fer una bandera -es podria dir que moral- per, després, desar-la al calaix. Durant els últims dies, el president espanyol n'ha dit moltes, però segurament la més eloqüent és la sentència que va deixar anar el passat 21 de novembre, l'endemà de l'aniversari de la mort de Franco. "Tot el que sigui que això -la mort de Franco- estigui en l'oblit, en l'oblit més profund de la memòria col·lectiva de la societat espanyola, serà una bona dada".
La intenció d'aquestes paraules ja és denunciable en algú que s'erigeix com a estàndard de l'esquerra espanyola, però encara ho és més si tenim en compte que la Llei de memòria històrica la va impulsar Zapatero, fent gala que els primers esborranys estaven escrits del seu puny i lletra. De fet, tot plegat responia a la línia que ha adoptat el mandatari espanyol des que va saltar a la primera línia de la política, i que es basa en una promoció de màrqueting personal. No caldria, per tant, que hagués llegit George Lakoff, perquè la creació de marcs -absolutament estètics, la tenia clara des del primer dia.
En l'impuls de la Llei de la memòria, a Zapatero el va acompanyar el record del Capitán Lozano, el seu avi mort per les tropes franquistes. I que aquest afer li dol i li ha acabat cremant a les mans ho mostra la picabaralla que va mantenir, la passada legislatura, amb el diputat d'ERC Joan Tardà. Després que Tardà recordés la memòria de l'avi i digués que, segurament, el capità republicà no estaria gens d'acord amb tal com estava quedant la Llei, es va poder veure un Zapatero molt allunyat del tarannà de què va fer gala des del primer moment que va arribar a La Moncloa.
Per recapitular, si es pot dir que Zapatero ha enganyat amb la memòria històrica no és només per la petició d'oblit que va formular fa uns dies, sinó per dos elements molt significatius: el primer és que tant ERC -que va votar en contra de la Llei- com IU i ICV -que van votar-hi a favor i ara se'n penedeixen- estan demanant que la normativa es reformi. I és que per reparar la memòria de les víctimes i per exhumar els cadàvers, els familiars han de passar per un calvari sense garanties d'èxit. D'altra banda, el segon element que mostra fins a quin punt la Llei ha quedat lluny del que havia de ser una reparació moral i una condemna del règim és la intervenció que va fer el diputat del PP, Jorge Fernández Díaz, aquesta setmana, quan es va debatre una proposició de Llei d'ERC per reformar la normativa. Fernández Díaz va assegurar que amb el discurs que estan assumint avui dia els socialistes, demostren que la Llei no estava ben pensada i s'acosten a les posicions populars. No cal dir res més.
Bé, potser sí que cal dir una última cosa. I és que no hi hauria d'haver tants problemes per fer, en el format que fos, una defensa del caràcter democràtic de la segona república espanyola amb l'objectiu de no posar-la a la mateixa altura moral del cop d'estat franquista, que és precisament l'esperit amb què es va fer la transició espanyola. I així anem. I la segona és que, amb l'actual Llei de memòria, víctimes com Salvador Puig Antich no poden accedir a reparacions de cap tipus perquè se'ls considera membres d'organitzacions armades. Que els progres' de postal en prenguin nota.