El nacionalisme espanyol té una gran virtut: no s'ha de justificar mai perquè no es reconeix com a tal. Es proclama patriotisme o constitucionalisme (de dretes i d'esquerres) i bon vent i barca nova. No es desgasta com el sobiranisme català i basc.
Madrid ·
Últimament hem constatat la seva capacitat per adaptar-se de forma subtil al paisatge per poder impregnar tots els racons de la societat. L'últim exemple de neoespanyolisme –que sortosament no ha passat desapercebut– ha estat el Diccionari Biogràfic de la Real Academia de la Historia, finançat amb diners públics, que ha provat d'endolcir el franquisme i carregar contra la República legítima. La iniciativa s'emmarca en una ofensiva revisionista (que en d'altres països europeus seria penalitzada) que lideren pretesos intel·lectuals com Pío Moa o César Vidal, emparats per mitjans de comunicació que s'han aprofitat de les llicències de concessió públiques com Libertad Digital o Intereconomía. El pes específic que tenen a Madrid és més que considerable. I heus aquí el peix que es mossega la cua.
La incidència social d'aquests canals de televisió han donat ales al partit que millor encarna la versió 2.0 del nacionalisme espanyol: Unión Progreso y Democracia, el partit de Rosa Díez. La "marea magenta", com ella anomena el seu moviment polític, va aconseguir 152 regidors el passat 22-M i 8 diputats a l'Assemblea regional madrilenya. De forma conscient o no, les reivindicacions dels indignats a la Puerta del Sol van animar els votants d'aquesta formació. Reclamaven una llei electoral que donés més representació als partits d'àmbit estatal més petits, una de les demandes recurrents d'UPyD i IU, que perjudicaria CiU, ERC o ICV.
L'esquerra, però, no queda al marge de la pluja final de l'exaltació patriòtica que va calant a la pell de la política espanyola. El PSOE comença a reclamar ordre a les comunitats autònomes (sobretot ara que ha perdut gairebé tot el poder territorial) i la resposta a la derrota a les urnes no ha estat ni més federalisme ni més obertura a Europa. Al contrari: replegament de portes endins i tornar el partit a mans de la vella guàrdia més centralista, amb Rubalcaba al capdavant. Només cal veure la resposta nacionalment (sic) airada de les autoritats socialistes a la crisi del cogombre que certament ha perjudicat l'agricultura espanyola. Cap dirigent socialista, llevat del secretari d'afers europeus Diego López Garrido, ha mirat d'asserenar la situació. Per què ningú del PSOE ha recordat aquests dies les grans quantitats de diners que Alemanya ha abocat, durant anys, al camp espanyol en forma de fons estructurals? IU segueix en la mateixa línia i el seu coordinador federal, Cayo Lara, ha acusat recentment en una entrevista a la "burgesia catalana i basca" de fer ballar Espanya al seu so.
El PP, un cop més, marca l'agenda i sap que, mentre tots el segueixin, ells en sortiran victoriosos. Saben que són els millors practicant l'espanyolisme subtil perquè fa anys que el porten a la pràctica.