Lluís Companys i Jové, nat al Tarròs, va succeir Macià, criat a les Borges Blanques, en la presidència del principat republicà ?per dir-ho en benaurat oxímoron?, de manera que els dos primers caps de govern de la Generalitat restaurada parlaven en nord-occidental (cal precisar que els elements de continuïtat entre José Montilla i Macià i Companys, per més que els imitadors nostrats confonguin el català d'inflexió castellana amb el lleidatà, no tenen res a veure amb la variant dialectal). De Macià, home de cultura marcial i, per i això, amb sentit d'estat (català), no n'hem sabut construir i vulgaritzar una memòria que honori l'impuls emancipador que, tant en termes individuals com col·lectius, va moure bona part de la seua vida.
De Companys, també escollit democràticament president del país i, només per això, assassinat pel feixisme espanyol, hem arribat a proposar-ne la cancel·lació del mite quan, en realitat, no ha estat sinó un conat de mite': en un estat de coses massa deutor del règim criminal que el va matar, Companys hi ha aparegut com a espectre inquietant del passat més que no pas com a símbol d'una tragèdia col·lectiva.
La Comissió de la Dignitat i els partits polítics que la beneeixen no pretenen, amb l'anul·lació de judici sumaríssim al president Companys, fer ?diguem-ne? les paus' amb Espanya, sinó no haver de sentir alguna cosa semblant al fàstic ?per sentit democràtic: no hi calen, ja, devocions nacionals? de pertànyer-hi. Si el mite del president màrtir hagués existit ?si hagués estat socialment tan operatiu' com alguns han volgut fer creure a fi d'exagerar la pertinència d'unes revisions historiogàfiques que, si són rigorosos, es justifiquen per si mateixes? potser la Comissió de la Dignitat no hi hauria hagut d'actuar. I potser alguns polítics no haurien tingut la inconsciència o el desvergonyiment de perpetrar-hi miserables maniobres partidistes.