'S'ha d'anar amb molta cura, perquè parlem de nens, no de nacionalisme'. Va dir-ho als platons de la televisió pública dels espanyols i va repetir-ho dijous passat a Lleida en ser inquirit, el ponderat don Mariano, a propòsit de l'ensenyament de les llengües a Catalunya. Així, a més d'alleujar la soledat dels seus alcaldables, Rajoy va tenir el bon seny de recordar-nos, durant la seua visita a les comarques de Lleida, que són els drets dels infants, i no pas les obsessions identitàries, allò que ha d'inspirar les polítiques educatives.
Que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament, i que ho sigui amb l'objectiu, encara avui no atès, que tot adult conegui i usi el català de la mateixa manera que avui ja tothom coneix i usa l'espanyol, això, és clar, atempta contra els drets dels nostres pàrvuls, naturalment proclius a dir 'hasta luego' en lloc d''adéu'. En canvi, que a Espanya els nens s'escolaritzin en llengua castellana, l'estructura gramatical de la qual congrueix amb l'estructura cognitiva dels humans dits espanyols, això, sens dubte, no participa de cap projecte nacionalitzador.
Si dijous passat el president del PP ens feia de nou esment que hi ha llengües nacionalistes i llengües no nacionalistes que, més que no pas llengües, són drets naturals de l'individu, diumenge de la mateixa setmana Marcelino Iglesias va assabentar-nos que hi ha llengües compatibles amb la crispació política i llengües que no ho són. El president d'Aragó va arribar-se el cap de setmana a Fraga a fer entrega de les medalles i els escuts de la ciutat (entre els guardonats s'hi compten, sigui dit de passada, Becton Dickinson, les germanes de Santa Anna i el club ciclista) i, en acabat, va manifestar el que segueix: el litigi per l'art del Museu Diocesà de Lleida tindrà una solució 'd'aquí a poc'; la llei de llengües no s'ha pogut aprovar abans a causa de la 'crispació política', però serà una de les primeres lleis que, en la pròxima legislatura, entraran en vigor. Quant al vaticini, fet amb l'aplom de qui se sap guanyador, sobre el dictamen de la Signatura Apostòlica, probablement l'encerta. Quant a la promesa d'una llei que oficialitzarà el català i l'aragonès, en vista que la seua aprovació ha estat posposada una i altra vegada, convé malfiar-se'n. Però, sigui com sigui, què ho fa que, en períodes políticament procel·losos, resulti convenient postergar una llengua i no una altra? Per què el reconeixement institucional de l'espanyol sembla intrínsecament beninge mentre que la possibilitat que els franjolins aprenguin la seua llengua a escola és inconciliable amb l'estabilitat política?
Tot i arribats en aquest punt de la pel·lícula, és torbador constatar com allò que, plantejat en termes lògics, no té cap consistència, esdevé una realitat sòlida i inexorable en la nostra quotidianitat nacional.
