Un inspirat Josemaría Escrivà de Balaguer va fundar el 1928 l’Opus Dei, prelatura personal que avui és tinguda, per molts, com a paradigma de la confusió, constitutiva de l’església catòlica, entre l’empresa espiritual i l’esperit d’empresa. És prou sabut que aquest impúdic maridatge opusdeià entre l’evangeli i els més prosaics poders terrenals ha estat fecund en teories conspiratives i llegendes de diversa estofa. Quedi dit per endavant que la tesi exposada en el llibre, motiu d’aquesta nota, L’Opus Dei enfronta Catalunya amb l’Aragó, no pertany al delirant gènere de la conxorxa omniexplicativa, sinó que és fruit d’un conscienciós examen d’allò que va motivar la segregació de la diòcesi de Lleida i el consegüent litigi per l’art sacre.
D’acord amb un dels capítols del llibre, signat per l’escriptor Josep Maria Prim, els termes del conflicte admeten la següent reformulació: l’Opus Dei va promoure la disgregació de les parròquies frangenques de la diòcesi de Lleida a fi d’evitar la desaparició del Bisbat de Barbastre, poble d’on era oriünd sant Escrivà; i l’Opus està instigant l’expoli de les peces d’art del Diocesà perquè projecta que el Museu del santuari de Torreciutat, seu de l’Obra, s’emplaci a Barbastre. Per resseguir els meandres de l’argumentació de Prim cal visitar la seua aportació a L’Opus Dei enfronta Catalunya amb l’Aragó, publicat per Libres de l’Índex. Aportació que, en vista de les propostes dels altres autors, no es redueix a un capítol: a la tesi de Prim es deu, també, el títol del volum. I és que els capítols d’Ascari Maria Mundó, Marta Canales, Guillem Chacon, Ramon Sistac i Montserrat Macià ─coautors, amb Prim, de l’obra, aquesta en minúscula─ poc tenen a veure amb les suposades intrigues de l’ínclita institució eclesiàstica. Mundó es fa càrrec de la història de les diòcesis ‘contendents’, mentre que Montse Macià refà la singladura del Museu Diocesà de Lleida. Chacon, Canales i Sistac, per la seua banda, fan del ‘planeta Franja’ la seua matèria d’estudi.
El mateix dia de la presentació del llibre a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (el 19 de desembre de l’any passat), un altre Institut d’Estudis, el del Baix Cinca, va fer pública la seua proposta per a la resolució del plet: la creació, a Fraga, d’una subseu del Museu Diocesà de Lleida cogestionada per Catalunya i Aragó. L’envit de la institució fragatina pretén ‘alçar una veu de concòrdia per sobre de les veus de crispació i enfrontament’. Benvingut sigui, doncs. Ara bé: la inevitabilitat d’una negociació que emmeni els litigants a un acord no significa que les raons esgrimides per ambdós tinguin el mateix valor. Avui ja podem demanar-nos si és el poder de l’Obra allò que fa supèrflua la legitimitat ─històrica, legal: racional─ d’una de les dues parts.
