Aquest dissabte, a la plaça Sant Francesc, més de cent lleidatans van cremar imatges del seu cap d’estat. Es comenta que, últimament, entre els catalans, s’ha estès la pràctica del regicidi simbòlic. I que a l’’estranger’, com que no se’n saben avenir (fins ara el rei dels espanyols hi tenia fama de bon jan), corren, ja, hipòtesis ben estrambòtiques sobre les causes de l’aversió a Juan Carlos de Borbón. Segons que resa una d’aquestes hipòtesis, de Borbón pertanyeria a un llinatge nefand per a la nació catalana: el període de clandestinitat política, cultural i lingüística del Països Catalans coincidiria quasi perfectament ─sempre d’acord amb aquest rumor─ amb els segles en què els de Borbón n’han estat reis.
Una altra hipòtesi, inversemblant, que, hores d’ara, circula arreu del món, és que a Juan Carlos l’hauria entronitzat un dictador feixista, enderiat també a anihilar la nació dels catalans. De més a més s’especula, assumint tot això com a cert, que Juan Carlos hauria perpetrat un humiliant ─per a milions de persones─ revisionisme històric: que hauria afirmat, davant les càmeres de televisió, que el castellà mai no ha estat imposat en detriment d’altres llengües. Els espanyols haurien d’apressar-se a refutar, documentadament, aquestes hipòtesis, si no volen que a l’estranger, via infundis que s’engreixen com més va més, acabin fent-se una idea inexacta de Juan Carlos de Borbón.
Però, aquests dies, no és pas la crema d’estampetes allò que amoïna els lleidatans, sinó la resistència de la Conselleria d’Agricultura a moure’s de Barcelona i traslladar-se a la capital del Segrià. O, millor dit, la resistència que hi ha ofert el conseller Joaquim Llena, a qui el seu antecessor, Antoni Siurana, ha acusat ‘de mal lleidatà’ en una sortida que ens recorda l’estil argumentatiu de l’expresident del Barça, Joan Gaspar. No falten raons perquè la seu de la Conselleria d’Agricultura viatgi cap a occident ─un altre dia ens hi referirem─ però, posats a defensar els interessos de Lleida, que tal si, em primer lloc, abolim el pacte tàcit segons el qual al lleidatà que accedeix al govern del país només li és permès d’ocupar aquesta conselleria? Ho diu ─que no hi hagi suspicàcies─ un fill de pagès.
