A l’últim disc de l’esplèndid cantautor Xavier Baró, fill d’Almacelles i de Bob Dylan, s’hi sent la cançó La caiguda de Lleida. L’elegia, delicada i vibrant, ens recorda que a mitjan segle XVII els cops de falç no van bastar per guanyar una guerra que Catalunya no havia començat.
Dimarts de la setmana que ve els lleidatans anirem a l’antic convent del Roser a honorar la memòria dels qui hi van ser assassinats a l’inici del segle XVIII. Ningú hi podrà fer declamacions del tipus ‘vau ser els màrtirs de l’heroica victòria enfront de l’exèrcit franco-espanyol’. La derrota, a inicis del segle XVIII, va ser rotunda.
Dimarts de la setmana que ve dirigents dels partits amb representació parlamentària ─extremismes folklòrics a banda─ faran cap al Roser, on, d’acord amb el ritu, deixaran una ofrena floral i pronunciaran un discurs. Un discurs que traspuarà, en el cas dels qui es reconeixen en la tradició del catalanisme polític, un sentiment de fracàs més o menys intens. L’última temptativa de recuperació nacional liderada pels polítics del Principat ha estat frustrada i ara, a inicis del segle XXI, de la derrota se n’ha seguit l’opacitat del nostre futur com a poble.
Ja sigui una gran ensulsiada, ja sigui l’aixecada de camisa d’un sistema per al qual no existim, no hi ha dubte que la derrota és una vella coneguda de la nostra història col·lectiva. I, amb tot, encara ho podem explicar. Deu ser perquè aquesta història de derrotes ho ha estat, també, de resistència. I, doncs, d’èpica.
És hora de reclamar als qui ens governen un projecte polític que impliqui una actualització d’aquesta noció? A Lleida, és hora de demanar-los, almenys, que no colguin el record d’aquella èpica que els ha permès ‘explicar-ho’. L’èpica dels abatuts, ara fa tres-cents anys, al Roser. No: el Roser no ha de convertir-se en un Parador Nacional.
