Els encara avui nombrosos lectors de la seua obra i tots els qui saben vigents les raons de la seua obstinada contestació bé podrien replicar que Pedrolo no ha marxat mai. Però el fet cert és que, a la llum de les oficialitats culturals, consagrades pel sistema d’inclusions i exclusions que és el poder, la presència de l’autor de l’Aranyó s’ha fet del tot imperceptible. Per rescabalar-lo d’aquesta vergonyosa marginació va crear-se, ara fa un any, la Fundació Manuel de Pedrolo, si bé no hem pogut assistir a la seua presentació pública fins al dia 1 d’aquest mes. Torna, doncs, Manuel de Pedrolo.
L’acte va tenir lloc a la Universitat de Lleida, sota l’ègida del seu rector, Ricard Viñas, i amb la participació d’Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor i presidenta de la Fundació, el seu vicepresident, Joan Poveda, i Alba Pijoan, experta en les traduccions pedrolianes. El projecte de la jove institució consisteix, segons va referir-lo Poveda, en l’estudi i la difusió de la proteica obra del segarrenc ─es reeditaran més de 100 dels seus llibres, la majoria dels quals són, actualment, fora de catàleg─ i en la museïtsació de la casa de Tàrrega on va viure, que acollirà la seua biblioteca i un arxiu, amb més de 10.000 volums, cartes i manuscrits pendents d’ordenació. Tals comeses seran realitzades amb l’auxili de la Universitat de Lleida, amb la qual la Fundació va subscriure un conveni de col•laboració el mes de juny passat.
La irrupció de la Fundació Manuel de Pedrolo en el terreny de joc de la cultura catalana hauria de suposar-hi una confortable trivialitat. En lloc d’això, cal lamentar-ho, constitueix una mesura d’urgència per rescatar Pedrolo de l’oblit. L’escriptor de l’Aranyó va somoure l’’estantissa bassa de granotes’ de la literatura catalana gràcies a una producció novel·lística profusa en registres, audaçment lliure en l’elaboració dels conflictes humans i introductora del sexe com a element quotidià. Pedrolo, d’aquesta manera, va incorporar la nostra literatura a la modernitat de les lletres europees i, tanmateix, la seua obra avui no té cabuda en el cànon de l’acadèmia. Potser fa de mal pair, per a les vestals de la tradició, que l’autor de Temps obert ho fos també d’unes Cròniques colonials.
Manuel de Pedrolo reclamava la independència dels Països Catalans amb una insistència febril i sense renunciar al seu marxisme de rivets existencialistes. Per això va deplorar una ‘lampedusiana’ Transició, i per això la Transició va deplorar-lo a ell. No deu ser pas casualitat que just ara, quan s’han recruat els efectes col·lectivament castradors d’aquell procés polític, hi hagi qui detecti una necessitat peremptòria en la vindicació del Pedrolo total.