Si l’estricta observança de les regles de joc garanteix la legitimitat legal de la distribució del poder, però ja no sempre ─com alguns han invocat─ la seua legitimitat moral, pot voler dir que els fonaments de la primera han començat a soscavar-se. I més quan els qui denuncien aquest divorci entre la legalitat i la, diguem-ne, intuïció moral dels individus, són membres dels partits beneficiaris de l’aliança pel ‘ceptre’. Això ha passat a Lleida, arran del pacte subscrit per les cúpules de PSC i ERC, en virtut del qual els republicans presidiran la Diputació tot i comptar, només, amb 3 diputats (d’un total de 25; CiU en té 11 i el PSC 10): Miquel Aguilà, portaveu del PSC a la corporació provincial, Josep Maria Batlle, senador del PSC per Lleida, i Jaume Fernàndez, president ‘reagrupat’ d’ERC del Segrià , han fet notar sense sordina la seua oposició que una formació minoritària assumeixi la màxima autoritat de l’ens. Tant si es tracta de sobtats atacs de radicalitat democràtica com de gestos tàctics de dissidència ‘intrapartita’ (si no, quan és el cas, de rebequeries dels qui tan sols censuren el reglament quan perden el partit), és clar que la bondat de la llei electoral és, avui més que mai, objecte de debat públic ─això és, objecte de debat entre alguns dels, també minoritaris, generadors d’opinió pública.

Però aquests dies, a Lleida, la llista d’agreujats no la formen únicament els convergents ‘desnonats’: la UdL ha sabut que, un any més, rebrà menys diners del govern català que qualsevol de les altres universitats principatines. 37,7 milions d’euros per a infraestructures docents, que hauran de gastar-se durant el període 2007-2013. Joan Viñas, rector, i Àngel Ros, alcalde, han anunciat que reclamaran a Josep Huguet, conseller, un augment del finançament. I també, aprofitant l’avinentesa, de titulacions: veterinària, la demanda de la qual és, deia el paer, un ‘clàssic’, sembla la més cobejada. Si el govern català comparteix l’objectiu d’aturar la sagnia d’alumnes que, fa cursos, pateix la UdL, no se’n surt, certament, de convèncer-nos-en.

Les plataformes antiabocadors de les comarques de Lleida, o millor, els conreus dels pagesos ponentins, completen la llista d’agreujats que últimament han estat notícia. Mig centernar de manifestants ─ecologistes d’Ipcena i membres dels moviments antiabocadors de Puigverd, Alguaire, la vall de Camarasa i Alcarràs─ van ocupar ahir la Rambla d’Aragó de la capital del Segrià a fi denunciar que les plantes de compostatge de residus orgànics ens estan fent passar ‘bou per bèstia grossa’ (les cometes hi són per prevenir-nos d’interpretacions literals): en lloc de prometedors fertilitizants, tals plantes escampen, segons els mobilitzats, residus industrials altament contaminants. Alguns n’han deduït, de la concentració de la indústria del ‘reciclatge’ a les terres de Lleida, un projecte subreptici de convertir-nos en l’’abocador de Catalunya’.

‘Molta merda (inorgànica) i pocs diners (per a la universitat pública)’. Val a dir que és una conclusió provisional, i que desitgem que els nostres polítics, així que hagin posat fi al joc de les cadires, s’apressin a fer-la insostenible.