Com que fa setmanes que castiguem el sofert lector amb el report de tots els moviments que hi ha a l’interior del litigi per l’art d’origen frangenc, avui ens estarem de comentar-los que Hipólito Gómez, l’avdocat de la diòcesi aragonesa, ha recorregut la decisió del jutge civil de Lleida de declarar-se competent per dirimir el conflicte ─ho vam saber dilluns i, si no eludíssim de fer-ne crònica, diríem que, per més que don Hipólito invoqui Concordats amb la Santa Seu per escatimar a la societat civil el dret ficar-hi el nas (o tot el que anatòmicament convingui), el recurs no prosperarà.
En lloc d’això, els parlarem d’un assumpte encara més vidriós: la guerra del 36. Ens hi ha suggestionat l’exposició Lleida 1938 que l’Institut d’Estudis Ilerdencs acollirà fins al 7 de setembre i on qui vulgui vèncer la desmemòria o la canícula ja pot veure les fotografies que José Demaría Campúa va fer a diversos indrets de la ciutat a l’endemà que els feixistes l’ocupessin. Però els en parlarem per dir-los, només, això: el desenllaç de la guerra entre republicans i colpites ha estat un dels fets més cruents de la història del redreçament d’aquests Països i, així i tot, l’episodi no ha admès, fins ara, un tractament rotundament mític des d’un punt de vista nacional. És així perquè aquells fets, amb perspectiva històrica, encara són massa recents i, sobretot ─ja ho saben vostès─, perquè no tots el patriotes van poder, o van voler, servir el bàndol legítim. Amb tot, el cronista desitja que d’aquí a no gaire, sense deixar de comprendre tot el repertori de circumstàncies personals dels homes i dones d’aleshores, la majoria hi sapiguem veure, en exposicions com la que ofereix aquests dies l’IEI, una expressió més (aquesta, però, de les més funestes) de la relació entre ocupant i ocupat que ja fa massa anys que dura.
