El patriotisme espanyol amb ínfules de modernor ha segregat una sociologia recreativa que, desdenyosa de qualsevol examen empíric, vulgaritza màximes tals com ‘el nacionalisme es cura viatjant’. A l’espera de saber si cap espanyol ha apostatat del seu passaport després d’uns dies d’esplai a Tailàndia, volem reportar un dels efectes que el retorn al born (o a la plaça Ricard Vinyes) concita sobre alguns catalans, el qual, lluny de guarir-los de la seua ‘patologia’ nacional, els descobreix el malbaratament de recursos d’afirmació col·lectiva amb què els Països Catalans, sorprenentment, sobreviuen. Es tracta de l’adopció d’una epistemologia comparativa que, dels mecanismes de ‘nacionalització’ aliens, en fa mesura de la nostra perícia a construir-nos ─o si cal, a inventar-nos─ com a poble. Una perspectiva comparativa no apta per a usos maldestres, proclius a l’autopunició, i que ha propiciat un tòpic argumentatiu que, en cenacles catalanistes, és motiu d’assentiment: “si tal succés pertanyés a la història de França, si tal poeta hagués escrit en alemany i no en català, sens dubte serien reconeguts i llorejats fins a la nàusea. O sia: mitificats. En canvi, aquí…”.

Si fa tres-cents anys un exèrcit compost per soldats dels dos països que, encara avui, sotmeten la teua nació, va envair una de les seues ciutats, i va degollar més de mig miler dels seus habitants dins el convent dominic on havien trobat provisional empara i on, d’ençà que el teu país no és del tot clandestí, s’hi commemora la pèrdua de la sobirania política que precisament aquella ocupació va emmenar, ¿què en fas, de l’edifici? Un Parador de Turismo. L’Ajuntament de Lleida ha decidit que el Roser de Lleida, antic convent dominic, es transformi en un Parador nacional ─epítet per al qual, es clar, la distància entre Fraga i Maó fa curt─, un hotel de virtuts regeneradores per a la zona i, això sí, compatible amb un Museu d’interpretació del 1707 lleidatà.

Bones intencions hermenèutiques a banda, resulta difícil sostreure’s de l’estupefacció. Potser es tracta de la idiosincràtica manera dels catalans de conrear els seus mites, meitat filistea, meitat romàntica. I sempre ‘meandrística’. Com que molts lleidatans no saben què va passar a la seua ciutat el 12 d’octubre de 1707, cal proposar la privatització del Roser: el previsible debat sobre la pertinència del projecte els en farà memòria col·lateralment. Com que la indústria turística no amolla un ral per a l’emancipació nacional, enganyem-la: persuadida de fer-hi negoci, ens estarà pagant un monument a la memòria col·lectiva.