Tot i que solem esquitllar-nos de pagar grans tributs a una actualitat que, en termes periodístics, ja se sap, té un valor intrínsec, la transcendència de la cívica bullanga —o sia, manifestació— de mig miler d'urgellencs que, el passat diumenge, va tenir lloc a Agramunt, ens ha persuadit de posposar la nota, promesa per a avui, sobre el portentós poeta guissonenc Jordi Pàmias (ja ens perdonarà, admirat Pàmias, aquesta dilació, vostè que maneja materials 'intemporals').
Tant com una esquerra estètica, mel•líflua o bel•licosa segons els casos, que abraça acríticament qualsevol 'aventura' contra el sistema, existeix un conservadurisme fatu i apriorístic per al qual tot qüestionament de l'estatus quo és, bé una manifestació epigonal d'ideologies fracassades, bé una prova més de la irresponsabilitat del 'bonisme' progre. Així, una noció com la de 'la cultura del no', que, patrocinada per Jordi Pujol, ha esdevingut ja la versió nacional del 'not in my backyard' nordamericà, és útil per despatxar frívolament qualsevol mobilització ciutadana que inclogui el verb 'protestar' i el substantiu 'abocador' en el seu camp semàntic.
A Agramunt, aquest diumenge dia 4, una multitud que enllaçava la Plaça de l'Ajuntament amb la de Puigverd va reclamar a l'administració l'acompliment de les seues pròpies lleis, a saber, que la planta de compostatge de Puigverd sigui efectivament una planta de compostatge (de residus orgànics i, doncs, biodegradables), i no pas un abocador encobert de residus contaminants que acaben diluïts en presumptes adobs. Però tal perversió de la funció pública, denunciada com ha estat pels veïns d'uns pobles de localització incerta i històricament refractaris a apadrinar deixalles alienes, no pot ser si no una nova exageració interessada del fonamentalisme ecologista i del 'comarcalisme' insolidari. Segons els qui adopten la 'crítica dels crítics' com un recurs argumentatiu exempt, precisament, de reflexió crítica, podria dir-se que 'a la natura mai res dolent no s'hi esdevé'. I que la 'protesta' contra un 'abocador' espuri no participarà mai d'un sentit col•lectiu de la responsabilitat. Això no és pas agudesa crítica, sinó pura estultícia.
