El cronista sempre ha estat del parer que, si mai perdem el plet nacional, serà perquè Espanya ens haurà guanyat ‘per cansament’ més que no pas per la seua perícia dominadora. Per poc que escrutem la història de la nostra confrontació ─només, si volen, del segle XIX ençà─ ens adonarem que la successió d’episodis obeeix molt més a l’esquema de l’’etern retorn’ (un nombre finit de fets que es repeteixen indefinidament) que no a una lògica progressiva (bé sigui en el sentit de l’emancipació, bé ho sigui en el de l’assimilació definitiva). I hi ha res més descoratjador que (com diu la cançó d’un alcoià, aquest sí, assimilat), ‘sempre es repeteixi la mateixa història?’. La sort és, potser, que la biografia d’un poble sotmès no coincideix amb la dels individus que l’han d’alliberar: noves lleves reprenen velles batalles sense la fatiga dels qui les van ‘migguanyar’ o ‘migperdre’. Una fatiga de la qual ens en dóna bon compte, per exemple, l’últim llibre del grafòman Josep Vallverdú, cosa que no vol pas dir que aquest homenot lleidatà sigui partidari, ara que complert ha 84 anys, de deixar-ho córrer. Ben al contrari: ‘Quasi nou llunes’ ens mostra el Vallverdú més independentista. I és que l’assalt a la sobirania del país ─això és, dels Països─ sembla l’únic camí per evitar que el retorn sigui etern.

L’assaig va presentar-se aquest dimarts a l’Institut d’Estudis Ilerdencs ─que n’és l’editor─ amb un Vallverdú recuperat del mal pas (la ruptura d’una vértebra) que va demorar-li l’acabament del llibre . “Els desacords amb el govern central no han canviat gens en cent anys”. ‘Quasi nou llunes’, a més de lúcid, és divertit. Si encara no coneixen l’homenot Vallverdú, vet aquí una oportunitat de remeiar-ho.