Una de les conseqüències no desitjades de l’aplicació de les polítiques destinades a allò que vam dir-ne ‘normalització’ lingüística ─el terme irrita els mateixos que admeten que és ‘normal’ que a Espanya s’hi parli espanyol─ ha estat la quimera de la persecució institucional de la llengua castellana. Per als quimèrics, la ‘causa del català’, altre temps defensable ─ens concedeixen, referint-se al franquisme─ avui ha perdut tota legitimitat: mentre fem a les altres llengües allò que, si fa no fa, van fer a la nostra, qualsevol denúncia de les suposades discriminacions que pateix el català no pot ser sinó un exercici de cinisme.
L’infundi és fill d’un còctel, ben carregat i agitat, d’ignorància i mala fe. De més a més, si els espanyols mai arribessin a capir la noció d’estat plurilingüe i les seues implicacions normatives, s’adonarien que ‘allò que fem a les altres llengües és, precisament, allò que volem que facin a la nostra: que el país que demana l’oficialitat del català a la comunitat d’Aragó ─bé que només l’hi parla la minoria-minoritzada de la Franja─ és perfectament consistent amb el país que reconeix al seu Estatut l’oficialitat de l’occità ─llengua pròpia dels habitants de la Vall d’Aran, bé que aliena a la majoria de catalans.

Diumenge passat, l’Institut Cultural de la Franja va anunciar que aprofitaria la celebració de l’Expo 2008 a Saragossa per explicar-li al món que, per al govern d’Aragó, el català no passa de raresa antropològica. L’Institut ha previst d’acompanyar la denúncia amb actuacions, diguem-ne, pedagògiques, com l’edició de material divulgatiu, que serà distribuït per voluntaris, i l’organització d’una exposició sobre la història de la Corona d’Aragó i les seues llengües. Davant les protestes dels seus paisans, de segur que el president, Marcelino Iglesias, reaccionarà immediatament declarant que ha començat a pensar en el dia en què podrà començar a pensar en els noms dels qui integraran la comissió que haurà de pensar en la redacció de la Carta de les llengües.