Qui si sap si un dels efectes laterals d’aquest formidable niu de raons que és el projecte de transvasar el riu Segre consistirà en un augment dels socialistes catalans partidaris de tenir grup parlamentari propi a Espanya. Perquè, per a un socialista català, ¿no tindria el món més sentit si Zapatero, en lloc de fer tàctiques picades d’ullet a l’opció pro Roine dels 11 diputats convergents, hagués de vinclar-se davant dels 25 escons del PSC que l’han encimbellat i, doncs, secundar Montilla?
I això, perquè el lector vegi que no estem afectats de miopia localista, se’ns acut de dir-ho des del pla de Lleida, un territori on la ‘solitud’ de Montilla no és precisament planyuda. Ben al contrari, la persistència del president a mantenir el transvasament del Segre com a solució d’emergència hi és motiu de blasme generalitzat, bé que expressat, en ocasions, amb contemporitzadora ironia: ‘comparteixo ─deia ahir Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida─ el que ha dit el president, ja que ha assegurat que el transvasament del Segre és l’última opció […] i estic segur que abans d’arribar a aquest extrem haurem trobat algun punt d’acord amb el Govern’.
Doncs bé, aquest és, com tothom sap, l’insòlit panorama: amb el seu pertinaç ‘transvasisme’, Montilla desafia Madrid ─si es vol, el PSC desafia el PSOE─, però ho fa (ai las) amb l’oposició de CiU, ERC i de tot càrrec públic lleidatà que s’hi ha pronunciat, i amb l’exigu suport d’ICV. I, per als qui se saben nació ─es demana el cronista─, ¿no tindira el món més sentit si el coratjós gest del president fos l’expressió política d’un objectiu (sensatíssim: que a ningú li falti aigua a finals d’any) compartit per tot el país? Quina llàstima que la fermesa de Montilla, la seua afirmació incondicional dels interessos col·lectius impliqui un (no tan òbviament sensat) transvasament del Segre.
