Afigurem-nos, en un treballós exercici d'imaginació, que el bisbat de Lleida hagués estat, en lloc d'una diòcesi de parròquies catòliques, una congregació d'esglésies protestants: cap individu o instància aliens a la tal congregració hauria pogut decidir-ne l'escissió de les parròquies de la Franja i la seua annexió al bisbat de Barbastre.
I és que les esglésies protestants es 'federen' o es 'desfederen' sobiranament, fet que, en la seua mera enunciació, resulta del tot 'marcià' a la majoria de catalans que, de grat o per força, tenen una cultura eclesiàstica estrictament catòlica —quasi tan 'marcià' com deu resultar-los, sigui dit de passada, que una nació, posem per cas Escòcia, pugui emancipar-se sense que la metròpoli hi vegi la seua apocalipsi nacional.
Però el cas és que el bisbat de Lleida ho és de l'Església catòlica, apostòlica i romana: el Vaticà hi deté el monopoli del poder i l'exerceix amb una verticalitat que no admet gaires flexions. Per això, el canvi d'adscripció de les parròquies franjolines, instigat per la Conferència episcopal espanyola, va ser inexorable tot i la disconformitat de molts dels seus feligresos. I per això, a Francesc Xavier Ciuraneta, així que va topar amb el litigi per l'art del Museu Diocesà, li hauria estat més còmode de dir-nos 'teniu tota la raó, és una gran arbitrarietat que s'enduguin les peces que el bisbe Messeguer va comprar i restaurar fa més de cent anys i que avui són part d'un patrimoni artístic que testimonia l'existència d'una comunitat cultural i lingüística..., però com que els de dalt ja han decidit, millor que ho deixem córrer o prendrem mal'. Ciuraneta, en ser nomenat bisbe de Lleida, hauria pogut acomplir amb prestesa l'edicte romà i, tot seguit, excusar-se'n als lleidatans apel•lant a la faula de David i Goliat i, en privat, concedir-los la raó. Però Francesc Xavier Ciuraneta és un home coratjós que no tem exposar-se al vituperi per defensar allò que sap just. Per això, diumenge passat, a la nau central de la Seu Vella, el bisbe emèrit de Lleida va rebre un sentit homenatge de la societat civil.
Tres-centes persones van aplegar-se a la Seu Vella en agraïment a la tossuderia d'un Ciuraneta, segons que van llegir les seues nebodes, 'enamorat de Lleida'. Com que el bisbe emèrit les ha hagut de sentir de l'alçada d'un campanar, no va estar-se de recordar que la seua diòcesi s'ha limitat a seguir 'aquells preceptes canònics que regulen legítimament la vida eclesial i les normes civils'. Joan Viñas —que, per cert, ahir va ser reelegit rector de la UdL amb una participació i un entusiasme exigus— va llegir el manifest d'homenatge i, en acabat, els Amics del Museu de Lleida van entregar a monsenyor el llibre d'or de l'associació. Un dels Amics també exhortar els presents a adherir-se a la petició que el govern del Principat concedeixi a Ciuraneta la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seua defensa del patrimoni català. Ciuraneta, de qui s'ha dit que 'té uns collons que no li caben davall de la sotana', va emocionar-se.
Diguem que no passaria res si el govern de Catalunya concedís la Creu a monsenyor Ciuraneta. I que tampoc hauria passat res si l'esmentat govern hagués considerat, enllà de la retòrica, que el litigi del Diocesà no és un afer exclusivament eclesiàstic ni lleidatà. O, cal lamentar-ho, potser sí que hauria passat alguna cosa.
