En el seu particular camí cap a la saviesa, el catalanisme hegemònic ha passat per tres estadis: el de la ingenuïtat ─‘els espanyols no ens entenen i, doncs, convé dialogar-hi'─; el de la maduresa ─ ‘els espanyols no ens volen entendre i, doncs, convé limitar-se a negociar-hi en circumstàncies propícies'─; i el de la saviesa ─‘els espanyols no ens entenen, no pas perquè no vulguin, sinó perquè no els cal: tenen el poder. Això és, el poder d'opinar o legislar a propòsit d'una realitat de la qual en són uns fenomenals ignorants.
Els espanyols no saben què és això de la immersió lingüística, ni que la majoria d'estudiants, quan acaben l'educació obligatòria, entenen, parlen, llegeixen i escriuen millor l'espanyol que no pas el català; tampoc saben si els professors de llengua, o els qui es dediquen a avaluar les competències lingüístiques dels joves, troben que cal ensenyar més hores de castellà o en castellà. No ho saben perquè no els cal: a escola, de la ignorància, no en trèiem sinó carabasses, però a Espanya, ja ho veuen, dóna fins per a decrets.

"Cap lladre pot catalogar el que no és seu, el que és propietat del veí". El senyor Gustavo Alcalde, president del PP aragonès i responsable d'aquesta fina anàlisi sobre el conflicte d'interessos entre el bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó, què en sap la història del Museu diocesà de Lleida? Què en sap del bisbe Messeguer? Què en sap de l'adquisició legal i restauració de les obres d'unes parròquies que, durant 8 segles, han pertangut a la diòcesi de Lleida i que hi van deixar de pertànyer per capricis vaticans i espanyols, no pas per la voluntat dels feligresos? Què en sap, senzillament, de la realitat objectiva del cas? Perquè si en sap alguna cosa, com és possible que acusi els lleidatans de lladronici? Res no en sap, perquè no li cal.