Des d'Aran s'amenaça d'abandonar la Catalunya postprovincial si la Val no hi té vegueria pròpia i més d'un castís de Fraga enllà ja hi ha advertit el conegut cas d'algú que acaba tastant la seua medicina ?l'obsessió identitària del govern català, s'afigura el castís, s'hauria girat en contra seu.

El cert és que el mateix cronista ?que, quan parla d'Aran, val a dir que toca d'oïda? també se sent temptat a desconfiar d'algunes expansions d'aranesisme: temptat, doncs, a manejar raonaments a là, posem per cas, José Bono, d'acord amb els quals la vindicació de la diferència fóra un pretext per procurar-se privilegis. Però, fins i tot si concedim que aquesta desconfiança és infundada ?és a dir, que la reclamació d'una vegueria pròpia per a la Val és, des de qualsevol punt de vista rellevant (històric, geogràfic, cultural, econòmic o tècnic), legítima i raonable?, queden motius per a la suspicàcia: ¿com és que els resulta tan fàcil, bé que es tracti només d'un fals envit, plantejar la hipòtesi-amenaça de la segregació del país (triem-ne un tret a l'atzar) més occitanòfil del món?

O ¿com és que la possibilitat de convertir-se en una província separada de Catalunya els sembla una mesura de pressió plausible, de bon i alegre esgrimir, en les negociacions amb el govern? La resposta no s'exhaureix, és clar, en el que segueix: a la Val, com en tants altres punts de la pell de brau on hi ha encreuament d'identitats, l'adscripció més sòlida i inqüestionada, la que mai no serà motiu de desafiament ni de reserva, és, ens en fa tot l'efecte, l'espanyola. Ahir vam saber que Unitat d'Aran ha donat un ultimàtum al PSC: o la Val queda fora de la vegueria del Pirineu o se'n separa. Del PSC.