Si la bandera dissenyada per Vicenç Albert Ballester onegés als ajuntaments del Principat, de demà endavant, cada onze de setembre, potser ningú no tornaria a confondre la diada nacional de Catalunya amb un exercici col·lectiu de masoquisme: que el dia que fa x anys que va consumar-se l'ocupació militar dels nostres Països s'atorgui dignitat institucional a una bandera independentista ?de combat? diguem que dóna plena consistència, política i psíquica, als qui n'han fet, de la data, una jornada festiva i de festeig.
Per exemple, a les les localitats d'Alfés, les Borges Blanques, Bellpuig, Seròs, l'Albagés, Olius, Artesa de Segre i Vilanova de Meià, gràcies a ERC, CiU o PSC, a hores d'ara cap veí no manifesta inquietants dubtes sobre els motius per què no s'ha d'anar a treballar el mateix dia que els borbons van convertir els Països Catalans en una nació clandestina. A Lleida, en canvi, la centenària ensenya que expressa de manera immediata i convicent perquè celebrem una derrota' no penjarà de l'asta del poder local: Àngel Ros no ha fet cas de les peticions d'ERC i l'extraconsitorial' CUP per, segons la republicana Montse Bergés, falta de valentia ?imputació no extensible, almenys en aquesta ocasió, a tota la resta d'alcaldes i regidors socialistes.
Per acabar: honorar un símbol en què ens reconeixem col·lectivament implica, també, quan és el cas, preservar-ne la materialitat. L'antic convent del Roser, destí de les processons' de demà, ben aviat es transvestirà, com ja sap el lector fidel, en un Parador Nacional. Per això, en aquesta diada tampoc hi faltarà cridòria.
