'Una nació ocupada comença a extingir-se quan són pocs ja els qui en recorden la data exacta de l'ocupació'. El díctum, que el cronista acaba d'inventar-se, potser resulta convincent, i bé se'n podria animar el manlleu o la paràfrasi si no fos perquè, ras i curt, és mentida. O, en argot filosòfic, un contrafàctic: als Països Catalans —per triar un exemple a l'atzar— només una minoria té esment dels fets que van consumar-se el 25 d'abril de 1707 a Alamansa, o el 12 d'octubre del mateix any a Lleida, i tanmateix encara existim, o almenys això sembla si fem cas de la pertinàcia amb què han tractat i tracten de negar-nos —per triar un exemple a l'atzar— televisivament.

300 anys d'ocupació: la gravetat de la constatació contrasta amb l'exigu coneixement social sobre els antecedents familiars de Juan Carlos de Borbón, l'estampa del qual, per cert, figura cap per avall en uns cartells que, a Lleida, des de fa una setmana, ens recorden que, si ho podem explicar, bé deu ser perquè hem ofert resistència. Cal pensar que és així —que l'associació entre poder-ho explicar i haver resistit no és, en aquest cas doncs, un contrafàctic—, si bé la incompetència assimilacionista dels espanyols també dóna bon compte de la nostra supervivència com a poble. Sigui com sigui, és clar que ni la institució de l'11 de setembre com a diada nacional, ni la del 25 d'abril com a jornada reivindicativa, no han bastat per vulgaritzar un pensament, entre històric i mític, sobre la 'pèrdua de la sobirania', epígraf que hauria de precedir el de 'Guerra de Successió' en el capítol corresponent de tots els manuals escolars d'història —operació que és tan ideològica com entronitzar el pactisme en tant que forma genuïna de relació política, o com silenciar la veu historiogràfica de Fèlix Cucurull.

A Lleida l'infaust episodi serà commemorat en el marc dels actes de la capitalitat de la cultura catalana. Ens plauria bastant que els '300 anys d'ocupació' els semblés pertinent, als responsables del consistori, com a divisa de l'efemèride, i també, per què no, com a nom del parador en què convertiran el Roser, l'edifici on els lleidatans honorem els màrtirs de la derrota. Amb un tal bateig es podrien estalviar el 'museu d'interpretació del 1707', sens dubte poc útil en termes recaptatoris.