Com que les eleccions són la festa ─si és que n'han de ser d'alguna cosa─ de l'hermenèutica política, ningú no pot queixar-se ─hagin perdut, guanyat o il·legalitzat els seus─ de no disposar, almenys, d'una interpretació dels resultats que el complagui. Al cronista, per exemple, li n'ha fet el pes una, principatina i metàforica, segons la qual el PSOE és aquell alumne protegit (enxufat, per dir-ho amb el castellanisme encara en voga) a qui el professor distingeix amb la millor nota de la classe tant si fa els deures com si no o, posat que els faci, tant si els fa bé, regular o de pena. Menys gràcia li ha fet, en canvi, l'afirmació ‘Catalunya salva Espanya de si mateixa': bé que d'una mala bava que sempre és benvinguda, la idea poua en aquell pensament regeneracionista, no exempt d'un sentiment pogre de superioriat vers Espanya, que, senzillament, ja no toca.
I, tocant a Lleida, el lector ja deu conèixer les noves: el PP s'ha endut l'escó que es disputava amb ERC, que fins diumenge n'era la propietària, de manera que el vidalquadrista José Ignacio Llorens serà congressista a Espanya i Jordi Ausàs, el candidat republicà, es queda... amb la conselleria de Governació. Si el retorn a Madrid del PP-autèntic de Lleida ha estat causat per l'ensulsiada d'Esquerra, la conversió fulminant de l'alcalde de La Seu en conseller del Principat ha estat causada... per l'ensulsiada d'Esquerra: Jordi Ausàs, per virtut d'una lògica compensatòria més que no pas meritocràtica, haurà substituït, quan vostès llegeixin això, Joan Puigcercós, l'home fort d'ERC per a qui els mals del seu partit ─i del seu lideratge─ sí que volen soroll. Però, tot això  ─dèiem abans─, el lector ja ho deu saber. El que potser ignora és que la resurecció política de José Ignacio Llorens ha produït, en aquests rodals, un efecte higienitzant immediat: Lleida ha estat netejada de radicalismes. O almenys això va comunicar-nos, diumenge a la nit, el mateix Llorens. És clar que no hauríem de descartar que un tal anunci es degués a una altra interpretació interessada, en aquest cas a la d'un representant de la reacció local gallejant després d'haver obtingut (tot i haver perdut vots) l'acta de diputat en detriment de l'aspirant independentista ─a més, s'especula que Llorens hauria fet ús de la frase que va haver de sentir quan Piqué, embrancat a revestir el partit amb pell d'ovella, va defenestrar-lo.