La presidenta de la comissió de Política Cultural del Parlament, Maria Mercè Roca, abans d'ahir va assegurar-nos, en l'acte institucional de clausura de la capitalitat de la Cultura Catalana, que aquesta distinció ‘itinerant' serveix "per donar-se a conèixer trencant el silenci que habitualment hi ha sobre aquelles iniciatives que no vénen de l'àrea metropolitana de Barcelona". Tan de bo fos així, va pensar el cronista. Perquè, posats a enumerar les consecucions de la capitalitat lleidatana del 2007, la primera que a un li ve a esment no és, precisament, la d'haver trencat el tipus de silenci a què al·ludia l'escriptora gironina: quants ciutadans de la resta de Països Catalans saben que Lleida ha estat, enguany, capital de la Cultura Catalana? ─com que Roca només va referir-se al defora de la ciutat, no ens demanarem quants lleidatans tenen notícia que Lleida ha estat capital, durant aquests dotze mesos, d'alguna cosa que no sigui el Segrià.
Amb tot, és clar que no podem parlar de fracàs: més de 1.100 activitats ─literàries, musicals, artístiques, teatrals, audiovisuals, etc─ han conformat una programa cultural d'excepció que, cal esperar, deixarà pòsit. Però l'excepcionalitat ─quantitativa─ del programa no ha estat corresposta amb una atracció, portes enfora, excepcional. Allò que enguany ha situat Lleida al mapa dels nostres Països, més que no pas la capitalitat de la Cultura Catalana, ha estat la inauguració de l'esplèndid museu de la ciutat ─i, si volen, la manifestació independentista del 12 d'Octubre, sense parió en aquests rodals.
Per a no pocs lleidatans la capitalitat en qüestió ha estat un logotip tan omnipresent com ─tot i la gran quantitat d'actes realitzats─ buit de referents clars. Per a la majoria de ‘forasters', senzillament una dada desconeguda. Més i millor difusió i ─per què no?─ més espectacularitat: potser és aquesta la recepta. I si es vol que la capitalitat de Perpinyà ─ciutat que relleva Lleida─ sigui un èxit, també ─és clar─ més patriotisme.
