Ahir va visitar-nos Joan Clos, exalcalde de Barcelona per mèrits propis, actual ministre espanyol d’Indústria, Comerç i Turisme per mèrits ignots i ─per si algú encara no sap de qui parlem─ l’únic polític català en condicions de rellevar Pich i Pon com a epònim nacional d’incompetència lingüística. La comesa de Clos, ahir, consistia a comunicar oficialment les dates d’inici i fi de les obres que han de convertir l’antic convent del Roser en un magnificent Parador Nacional. Adjectiu, aquest, per al qual la distància entre Maó i Fraga (el lector fidel ja ho sap) fa curt: efectivament, es tracta d’un nou exemplar dels Paradores amb què la dictadura de Primo de Rivera va voler donar hostatge patri als espanyols errants.
Convé assenyalar que el ministre, en aquesta ocasió, comunicativament, se’n va sortir: els lleidatans vam acabar sabent que les obres començaran enguany i finiran el 2010 ─és clar, doncs, l’efecte ‘inspirador’ que, sobre els nostres governants, tenen els dies previs a la campanya electoral: gràcies a aquest ‘preperíode’, els terminis (bé siguin relatius a la construcció d’un Parador, bé ho siguin a l’arribada de l’AVE a Barcelona) deixen de constituir un misteri. Però, a més del quan, Clos va tenir prou traça per revelar-nos el com (això és, com serà l’edifici) i el qui (o sia, qui pagarà què): 53 habitacions, 17 a la primera planta, 18 a la segona i a la tercera (una de les quals serà una suite), que podran acollir 106 hostes; a la planta baixa hi haurà les dependències dels serveis, mentre que les capelles de l’església esdevindran menjadors i sales de reunions; al pati, cobert, hi haurà la recepció, i al terrat, un spa (que és, segons ens expliquen, una piscina amb hidromassatge). I, perquè els lleidatans irredempts no se’n queixin, el vestíbul de l’entrada del carrer Cavallers (que és on els susdits, cada 11 de setembre, honoren els caiguts del 1707) restarà obert al públic. Dels 19,1 milions d’euros que costarà la conversió, el ministeri de Turisme en costejarà 17; de la resta, que correspon a la urbanització de l’entorn del Roser, se’n farà càrrec la Paeria.
Els lleidatans ens n’hem de felicitar ─diuen: el govern de l’estat sufragarà els costos d’una rehabilitació tan peremptòria com inassumible per als migrats cabals de l’ajuntament. Que l’edifici perdi els seus usos públics, i que la seua dimensió de símbol nacional sigui potinejada ─i admesa, només, a guisa de ‘concessió’─ són penyores, inevitables, que cal pagar en pro de la salubritat del nostre casc antic.
Entre les diverses formes que adopta la manipulació ideològica, aquesta, la de presentar com a ineluctable allò que podria ser d’altra manera, no és la menys coneguda. Si el govern d’esquerres i catalanista de Lleida hagués volgut mantenir el caràcter públic de l’edifici, hauria pogut fer-ho. Però si el que pretenia era rehabilitar el Roser al més aviat possible i a risc d’haver-hi de renunciar, tranvestir-lo en un hotel que, per més luxós que es vulgui, remet a una imatgeria rància i nacionalment hostil, tan sols era una possibilitat (la pitjor?) entre d’altres. Hauria estat menys ofensiva la d’un hotel ─si és que d’això es tracta─ que s’apropiés de la potència simbòlica de l’antic convent per fer-ne imatge i reclam.
I si el lector es pregunta qui, entre els polítics locals, s’oposa a la conversió del Roser en un Parador, sàpiga que només ho fan els qui encara no són dins l’ajuntament. I malament rai, no ser-hi: ahir, la policia va impedir als membres de la CUP d’accedir a la Paeria per assabentar-se d’això que el cronista, tan interessadament com ha sabut, els acaba d’explicar.
