Ahir Lleida va ser, segons la premsa ponentina, ‘protagonista’ de la Diada perquè, al Parc de la Ciutadella, en l’acte institucional de l’11 de setembre, va hissar-se la bandera nacional que habitualment oneja a l’ajuntament de la capital del Segrià. L’ensenya ‘local’ va ser, ahir, la de tots els ajuntaments de Catalunya en honor a la capitalitat de la Cultura Catalana que enguany deté la nostra ciutat. Qui diu que les banderes no són importants? Gràcies a l’arborament d’una, ahir, Lleida, va ser, a la fi, la ‘protagonista’ del país.
Ahir, a Lleida, les comitives d’alguns partits presents a la Paeria van ser amonestades per ‘vendre’s’ el Roser tot just quan hi feien cap. L’edifici del Roser ─que és l’homòleg lleidatà de l’estàtua de Rafael Casanova─ es transmudarà, d’acord amb els designis tots els regidors del consistori, en un Parador Nacional. Els amonestadors hi veuen una indignitat. I els amonestats, una oportunitat: de restaurar l’edifici sense deixar-s’hi un ral. El filisteisme s’imposa, doncs, al sentit de la dignitat col•lectiva, precisament ara, quan molts s’han adonat que, a Catalunya, fins i tot per poder fer de filisteu, convé reclamar-se nació.
Ahir, a Lleida, el cronista va tenir l’ocasió de reflexionar en veu alta mentre els altres, gentilment, callaven. Part de les paraules van ser aquestes: “Tot militant catalanista, exhortat massa sovint a autojustificar-se, ha acabat preguntant-se, un dia o altre, si no ‘en feia una gra massa’: si tots plegats, els embrancats a fer país, no ‘en fèiem un gra massa’. Diguem-ho clar: han estat ells, i no pas nosaltres, qui n’ha fet un ‘gra massa’. Quan, fa tres-cents anys, els Països Catalans no encertaven a afirmar-se nacionalment més enllà d’un balbuceig, ells van ocupar-los militarment, ells van sotmetre’ls políticament i ells van prohibir-ne la llengua. Potser nosaltres no teníem, llavors, un idea gaire precisa d’allò que érem, però, en qualsevol cas, ells van decidir que no ho fossim. Del segle XVIII ençà, tot i la la resistència tenaç d’aquests Països, tampoc és clar que els seus homes i dones hàgim sabut, col•lectivament, què erem i on volíem anar. L’única dada incontrovertible és que, durant tot aquest temps, ells han fet per manera que no anéssim enlloc”.
I, és clar, visca els Països Catalans. Lliures.
