El pragmatisme sembla una de les nocions més idònies per localitzar el continuum entre les diferents lògiques d’actuació del catalanisme polític d’ençà del seu sorgiment. És així, no pas perquè, tal com ha popularitzat la nostra tradició metafísica, en la disputa inveterada entre el seny i la rauxa, entre els dos pols que trastornen l’inconscient col·lectiu, fa anys que el primer preval sobre la segona.
El pragmatisme no és un tret distintiu de la psicologia social dels últims catalans, sinó el terme amb què hem designat l’estratègia adaptativa a un joc forçós, el de la política espanyola, les regles del qual pressuposen la nostra inexistència com a poble. Tal ha estat l’obligació de ser pragmàtics, de dirimir els plets amb l’Estat amb un possibilisme de senyor Esteve, a còpia de càlculs racionals sobre els guanys i les pèrdues, que hem acabat desatent, displicents, les dimensions més irracionals d’un procés de construcció racional, la inclusió de les quals és consistent ─i doncs, racional: valgui la paradoxa─ amb l’horitzó d’una hegemonia favorable a l’emancipació. Un exemple d’aquesta negligència, conegut pels nostres lectors, és la socialització dels nostres mites (d’efectes racionals, en la mesura que el mite transcriu un relat del passat que legitima un projecte de futur, i d’irracionals, per tal com el seu conreu deshinibit és un preciós mecanisme d’adhesió emocional). La dignificació i vulgarització de la mitologia nacional no ha estat assumida com a estratègia simbòlica per un catalanisme dominant que, miop, no ha sabut compatible el seu tacticisme pragmàtic amb un enaltiment públic i continuat, didàctic i modern, de figures com, posem per cas, Macià i Companys.
A propòsit de Companys: fa pocs mesos un jove periodista, membre d’una casta on és manifesta un precoç hipertròfia del jo, ha publicat un llibre intitulat Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs (afirmació a què replicaríem que ‘la veritat no necessita subtítols tals com la veritat no necessita màrtirs’ si no hi hagués el risc d’una regressió a l’infinit). Cal dir-ne, en primer lloc, que si la revisió biogràfica del personatge es demostra encertada, benvinguda sigui. Ara bé: la justifació que subjau a tot l’envit ‘revisionista’ és insotenible. Lluís Companys no pot ser desmitificat si abans no ha estat mitificat: sancionat socialment com a mite. Que algunes aproximacions a la trajectòria del personatge hagin vorejat el gènere hagiogràfic, amb el propòsit, creiem que encomiable, de reparar-ne la memòria, no equival al fet que Companys hagi estat llorejat aquí com el Che ho és a Cuba.
A propòsit de Macià: aquest divendres, 9 de febrer, va presentar-se a Lleida la pel·lícula El coronel Macià, del cineasta Josep Maria Forn. El film se centra, segons els seus responsables, en ‘els aspectes més desconeguts de Macià, en el vessant humà de l’evolució personal del personatge, evolució que el va dur de militar espanyolista a proclamar la independència de Catalunya’. Benvinguda sigui, també. Ara bé: per a quan una ‘superproducció’ que, deslliurada de les estretors econòmiques tan familiars al cine català, pugui fer justícia de l’èpica singladura del president Macià?
