Un cop vençuda la temptació de dedicar la nota als patriotes espanyols que, divendres passat, van fer-nos avinent que la manifestació bullangosa no és patrimoni dels oprimits, res no ens impedeix de referir l'acte d'homenatge que el poeta guissonenc Jordi Pàmias va rebre, aviat farà un mes, a l'IES Màrius Torres de Lleida.
Pàmias va ser guardonat amb la medalla d'honor del centre, instituïda l'any 2003 per distingir els exalumnes més conspicus. Si s'ignora per què el líric guissonenc s'hi compta, vegi's aquesta 'didàctica' rastellera: Premi Nacional de Poesia, premi Serra d'Or de la Crítica, premi Carles Riba, premi Miquel de Palol, premi Vicent Andrés Estellés (i etc). Pàmias, a més d'excel·lent poeta, ha estat, durant trenta anys, professor de literatura (i, segons els seus alumnes, també mestre), professió que ha exercit, precisament, a l'institut Màrius Torres. El dia que van penjar-li el medalló, jugava, doncs, a casa. També per això, a la sala d'actes on va celebrar-se la cerimònia no hi havia seients buits. I, de més a més, Pàmias és l'artífex que l'institut Màrius Torres se'n digui.
Resulta que dues setmanes abans que el dictador morís, un tal Pàmias va proposar canviar la denominació d''Instituto Masculino de Lérida' per la de 'Màrius Torres'. Però atès que, com és sabut per tothom, tota insurgència popular és precedida pel bateig d'una escola amb el nom d'un gran poeta exalumne del centre, l'ajuntament feixista de Lleida no s'hi va avenir. No cal dir que el tal Pàmias va persistir en el seu sediciós propòsit i, així, el 1978, quan la niciesa imperant començava a encongir-se, els batxillers lleidatans van poder matricular-se al 'Màrius'.
L'homenatjat Pàmias, mestre sol·lícit i estimat, responsable que molts lleidatans hagin estat 'ferits de lletra', sap que 'La paraula refà/ un món perdut. Conjura ombres, ecos somorts,/ i els eleva a presència/ immediata.'. Ben mirat, potser els feixistes l'encertaven en sentir-se desafiats per la proposta de Pàmias. Perquè dir-ne Màrius Torres, vulgues que no, també devia implicar això: restaurar un món perdut, el del poeta lleidatà, ple d'esperances individuals i col•lectives.
