Ho va dir la filòloga Carme Junyent, experta en la vida i la mort de les llengües d'arreu i padrina intel•lectual del mapa lingüístic de Lleida ‘cartografiat’ per Oriol Berenguer: d'estudis com aquest, que fan inventari rigorós de les llengües d'un territori i dels seus respectius parlants, només n'hi havia notícia, fins avui, sobre les ciutats de Nova York i Londres. La capital del Segrià s'afegeix a tan egrègia llista gràcies a la iniciativa d'Òmnium Cultural, executada per l’advocat Oriol Berenguer, i gràcies també al suport econòmic de la Regidoria de Drets civils, Cooperació i Immigració de la Paeria, que regenta el republicà Xavier Aluja. De la investigació, que pren com a base estadística les dades del padró municipal del 2005, n'ha resultat un llibret que s'intitula Les altres llengües de Lleida (Mapa lingüístic de Lleida). La presentació en societat de l’opuscle —va ser una presentació coral: a més dels esmentats Berenguer, Junyent i Aluja, van intervenir-hi Xavier Sàez, Regidor de Cultura, Josep Maria Forné, president local d'Òmnium, i Albert Turull, sociolingüista— va tenir lloc el dia 9 d'aquest mes a l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC).
Els resultats descrits per Berenguer revelen que els 20.000 ciutadans empadronats d’origen estranger parlen 67 llengües diferents. Un 26% ho fa en llengües pròpies de Llatinoamèrica (l’espanyol en primer lloc, el portuguès en segon i, molt lluny d’aquests, el quítxua, parlat als països incaics). El 23% dels nous veïns de Lleida ha vingut de països amb llengües àrabs (com l’àrab algerià i el marroquí) i llengües berbers (tals com el tamazight i el tarifit). Un altre 22% del total prové de l’Àfrica subsahariana, on es parlen llengües bantu (el wòolof i el pulaar majoritàriament). I fins un 19% de la població immigrada és oriünda de l’Europa de l’Est (s’inclou, en aquest grup, llengües llatines com el romanès, i d’eslaves com el búlgar). A l’interior del 10% restant hi ha una gran diversitat geogràfica/idiomàtica, si bé se’n destaca el creixent xinès mandarí.
Qui tem, no ja el bilingüisme, sinó el plurilingüsime? Sense pensar-s’hi gaire un pot respondre citant el nom de més d’un nacionalisme d’estat que ha practicat el ‘linguocidi’ amb una pertinàcia digna de les més nobles causes. El catalanisme —o una de les seues accepcions transversals i apartidistes com l’encarnada per Òmniun Cultural—, lluny de malfiar-se d’aquesta pluralitat, prefereix contribuir pionerament al coneixement de la seua veritat empírica per, tot seguit, demanar-ne un reconeixement xifrat en termes de dret humà inviolable. Ara bé, en vista de les dades que el mateix treball de Berenguer reporta sobre el coneixement i l’ús del català entre els immigrants —per a la majoria és encara una llengua aliena—, és evident que hi ha un altre dret lingüístic, a més del d’usar la llengua materna, que el catalanisme civil ha de maldar per garantir als nous catalans: el dret que s’incorporin en igualtat d’oportunitats a una llengua, la catalana, que es vol pública i comuna. Perquè les insídies d’un neolerrouxisme políticament exigu no ens en faran dubtar: la majoria dels homes i dones del Principat continuen demanant un enrobustiment social de la llengua. El mapa lingüístic de la ciutat de Lleida pot ser útil a tal propòsit, i també per això en celebrem la publicació.