Contra l’argument d’alguns espanyols, proferit d’esma, segons el qual el ‘debat indentitari’ és un artifici que la classe política catalana ha imposat a una societat que hi viu d’esquena, pot esgrimir-se la següent constatació ─poc habitual, val a dir, en la història del catalanisme: just quan no hi ha cap projecte polític (de les marques electorals del catalanisme) capaç de concitar grans entusiasmes, l’horitzó de l’emancipació nacional (del Principat) és a punt d’abandonar els ‘marges’ per ocupar la centralitat social. Som, doncs, més a prop de l’alliberament nacional (que és com se’n deia fins que algú va decidir que la idea era decimonònica tot i no haver-se acomplert), de manera que, d’ara endavant, el marge per a les ambigüitats i impostures serà més estret. Per això no cal lamentar gaire ─creiem─ que el PPC hagi foragitat els seus elements més civilitzats: si no ho hagués fet Gènova, ho hauria acabat fent la lògica d’una confrontació en què al líder dels postfranquistes catalans no li tocarà, precisament, d’emular Cambó.

El PPC, un partit liberal i d’un catalanisme ‘ben entès’? Potser d’aquí unes dècades Espanya, sense nosaltres, atenyerà la normalitat democràtica i els capitostos del PP no se sentiran deshonestos en admetre que Franco va ser un dictador criminal. Però fins llavors, el PPC serà la delegació regional d’un partit estatista, procliu a la reacció i d’un nacionalisme més essencialista que no ho era el nostre quan ens el vam inventar. La delegació regional d’un partit, doncs, massa tributari d’un passat abjecte. La delegació regional d’un partit perfectament coherent quan tria, com a cap de llista de la província de Lleida, el poc ambigu Juan Ignacio Llorens.