Que la democràcia espanyola és la democràcia dels espanyols ─siguin antifranquistes de tota la vida, antifranquistes sobrevinguts o postfranquistes impenitents─ no és una proposició tautòlogica i, doncs, irrellevant, sinó que sovint és, ben al contrari, alguna cosa així com l’explicació última.
César Antonio Molina, altra vegada ministre de cultura, ni tan sols ha hagut d’empescar-se un pretext per bloquejar la devolució, a què l’obliga la llei, dels lligalls que encara són a Salamanca. César Antonio Molina, que de segur és molt progressista i lliurepensador, contravé la legislació que vol rescabalar les víctimes de la usurpació d’uns documents, en molts casos privats, que van ‘inspirar’ la repressió feixista ─empresonament, tortura o mort─ dels vençuts. Molina, interpel·lat públicament pels damnificats, pels seus descendents o pels qui els representen, es fa l’orni, i quasi ningú, a Espanya, vol veure-hi un ofensa de ‘lesa democràcia’.
I això passa perquè els damnificats són, en bona part, catalans, i la democràcia espanyola és la democràcia dels espanyols: el retorn dels anomenats papers de Salamanca no és, doncs, un imperatiu democràtic, sinó una concessió a la dissidència nacional, una mostra de feblesa política, especialment inoportuna si, com fa unes setmanes, les eleccions generals són a les envistes.
I això passa perquè els damnificats són, en bona part, catalans, i la democràcia espanyola és la democràcia dels espanyols: el retorn dels anomenats papers de Salamanca no és, doncs, un imperatiu democràtic, sinó una concessió a la dissidència nacional, una mostra de feblesa política, especialment inoportuna si, com fa unes setmanes, les eleccions generals són a les envistes.
Dissabte, a la Seu Vella de Lleida, la Comissió de la Dignitat va commemorar el setantè aniversari de l’inici de l’espoli franquista i, com no podia ser d’altra manera, tant els ‘comissionats’ (Strubell i Cruanyes) com els convidats (Igansi Riera, el president Benach, els advocats Anton Riba i Jordi Bergós, fill del represaliat lleidatà Antoni Bergós, i Henry Ettinghausen) van fer un clam rivetejat d’indignació. “Senyor ministre, compleixi la llei”. L’exhort va ser del president del Parlament principatí i, per si no se li’n fa cas, la Comissió ja ha previst d’acudir als tribunals de justícia. I és que, com va recordar-nos ─estremint-nos─ la coral infantil quan, al final de l’acte, va entonar ‘El més petit de tots’ (en la seua versió ‘bèl·lica’ de Pere IV adoptada per la Comissió com a himne) “Volem guanyar la guerra”. Almenys, aquesta sí.
PS: De l’afer que aquest dijous durà Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, al jutjat de Fraga (la querella que han presentat els extremistes folklòrics de la FACAO per mor de l’afirmació de Quintana que negar que a Aragó es parla català és una mentida com també ho és que l’holocaust no va existir) en parlarem la setmana que ve. Avui, però, aprofitant la ‘idea força’ de la crònica, no ens volem estar de dir que si la democràcia espanyola no fos la democràcia… l’estat es complauria de reconèixer oficialment la territorialitat ─això és, la unitat─ de la llengua catalana, de manera que ningú hauria de perdre el temps replicant les nicieses d’aquells qui en tenen prou, per muntar la paradeta, d’atiar la fòbia contra el veí.
