Acabada la Festa major de maig, i amb l’Aplec a les envistes, més d’un lleidatà pensa que, si no ens deguéssim tant a la idea de poble treballador, que fins feineja a l’endemà de les derrotes, bé podríem empalmar Sant Anastasi amb la formidable cargolada. Però, ara per ara, entre la festa patronal i la subsegüent bacanal toca treballar, i enguany, de més a més, toca seguir, organitzar o eludir, segons les particulars propensions, les primeres jornades d’una campanya electoral. De fet, la campanya i la Festa major van compartir dates d’estrena, i només el candidat d’ERC, alhora responsable de la festa, va preferir no barrejar la barrila amb la captació de vots, en una treva que, diuen els suspicaços, al capdavall ha estat esgrimida pels seus promotors com una arma més en la disputa electoral ─nova màxima, doncs, per als experts en màrqueting polític: ‘la millor manera de fer campanya pot ser no fer-ne’. I, com que la Festa major de Lleida és cosa de màrtirs (l’11 de maig honorem Sant Anastasi, màrtir lleidatà, cristià i romà), va venir a llegir-ne el pregó Pasqual Maragall. L’expresident del govern, en una explanació esperada i temuda a parts iguals, va assabentar-nos que ‘Lleida és un referent metropolità d’una Euroregió emergent que enllaça Catalunya, Espanya i Europa’ ─deu ser que de fora estant s’hi veu més clar que no pas de dins; si no, va oblidar-se de dir-nos que la U.E Lleida és a punt de classificar-se per jugar la UEFA. I, valent-se de l’avinentesa, Maragall, d’acord amb els termes del seu recent descobriment sobre l’’Espanya-atzucac’ i la ineluctabilitat de la ‘conllevancia’, va referir-se també al destí de l’Estatut: ‘Un rebuig o una modificació substancial de l’Estatut fóra un escenari realment desconcertant’; o ‘poden els jutges esmenar el que el poble ha referendat?’.

Efectivament, l’expresident ha caigut del cavall. De fe, en l’Espanya federal, només se n’hi pot tenir de cega, d’aquella fundada en l’autoengany i no en expectatives racionals. Per això, el fet que Maragall l’hi hagi perdut sobtadament s’ha associat a l’episodi bíblic de la conversió paulina més que no pas a la conseqüència d’una reflexió crítica. Salvador Cardús, que, d’uns quants anys ençà, es dedica a això últim amb una acuïtat exemplar, fa mesos va dir al llavors president, i als seus socis de govern, no ja que l’aposta per l’Espanya plural no sortiria bé, sinó què pensaven fer així que es consumés el fracàs de l’aposta. El net del poeta, avui, jubilat anticipadament de la política catalana, no pot sinó fer pregons. Pregons de Festa major en una ciutat, Lleida, que, per primera vegada des de fa anys, triarà un paer que no es dirà Antoni Siurana i Zaragoza. La setmana que ve ens hi referirem: farem, llavors sí, crònica de campanya.