Lleida és, des de l’1 de gener del flamant any, capital cultural dels Països Catalans, distinció de què s’investeix aprofitant un d’aquests pretextos que les cultures titubejants han d’arbitrar-se a fi d’engreixar i visibilitzar els seus ressorts. Per a la celebració d’una tal centralitat, l’Ajuntament ha programat uns 1.100 actes que executarà amb el concurs de més de 250 entitats de la ciutat i 1.400 Amics de la capital de la cultura catalana 2007 (o sia, 1.400 voluntaris: l’amistat és, ja se sap, intrínsicament desinteressada). Què és la cultura catalana? A l’espera que l’assalt definitiu al poder ens permeti cancel•lar la logomàquia implícita en la pregunta ─i ens alliberi, doncs, de fer-nos-la─, els programadors de la Paeria ens n’ofereixen una resposta plausible, no teòrica sinó empírica i amb el pertinent biaix ‘ilercèntric’: estrena d’una obra inèdita de Màrius Torres, homenatge a Josep Lladonosa, edició d’un disc de músics de jazz lleidatans, el número de la revista URC dedicat a Maria Mercè Marçal, una pel•lícula d’animació protagonitzada per la Seu Vella, publicació d’una historieta gràfica commemorativa dels 300 anys de l’ocupació borbònica, celebració del centenari de lo Marraco… La Paeria va acollir aquest dissabte, dia 13, la celebració oficial de la capitalitat. En la protocolària presentació, Àngel Ros, l’alcalde, i Xavier Sàez i Joan Manel Tresseras, les autoritats local i principatina, respectivament, del gremi interpel•lat, van glossar l’esdeveniment en els termes de la seua transcendència col•lectiva. La inflació cultural que afectarà Lleida el 2007 hauria de ser, segons Tresserras, un contrapès territorial per al país. En el designi del conseller, és clar, hi ha assumida una veritat palmària sobre els trets del nostre cos cultural: la macroencefàlia barcelonina. Lleida, almenys en aquest any artísticament pròdig, contribuirà a anivellar els quoficients territorials de cultura institucionalitzada. No cal dir, però, que aquesta no és la vocació dels agents culturals de la ciutat. Si Lleida i la resta de pols dels Països Catalans pertanyessin, no ja a l’àmbit d’acció propi del poder cultural barceloni, sinó al seu àmbit del que és pensable, la capital del Segrià potser no hauria de ser enguany un contrapès de la cultura catalana feta a Barcelona. N’hi hauria prou que existís una estratègia efectivament nacional perquè les pulsions creadores de la perifèria fossin, per a l’hegemonia barcelonina, necèssaria i indiscutida, un poderós contrafort.
