Perduda la guerra contra el feixisme, molts catalans van exiliar-se a Mèxic i, en alguns dels testimonis que ens han pervingut d’aquella estada forçosa, els sentiments de gratitud ─immensa─ i de desoncert ─notable─ hi són inseparables. Gratitud perquè l’excolònia espanyola va ser un del pocs països que va ‘portar-se bé’ amb els nostres vençuts. I desconcert perquè per a alguns catalans, tot i que feia molts anys que hi eren, la vida social a Mèxic continuava deparant-los massa moments ‘imprevisibles’. Núria Morelló i Ariadna Nieto, les dues lleidatanes que han estat retingudes 9 dies al centre d’internament de Ciutat de Mèxic, potser repetiran una tal mixtura en el seu record, si bé hauran de passar uns quants mesos abans que puguin recrear el tort sofert amb l’humor que Pere Calders va gastar ─val a dir que a propòsit de contrarietats menys greus que un ‘segrest legal’─ en el seu retrat literari del país de Zapata.

La pel•lícula dels fets és la següent: el 5 d’agost, les dues lleidatanes i dos catalans més, Laia Serra i Ramon Sesén, van ser detingunts a Oaxaca en acabat de veure un documental i, sense comunicar-los de què se’ls acusava, la policia va endur-se’ls en dues camionetes. A l’endemà, davant el jutge, els quatre catalans van denunciar que la policia els havia detingut il•legalment, robat la documentació i maltractat física i psíquicament. La mateixa policia que, van assabentar-se’n llavors, els havia acusat d’indocumentació i escàndol públic. El 7 d’agost van traslladar-los al centre d’internament de Ciutat de Mèxic, on han estat segrestats una setmana. L’11 d’agost Exteriors va assegurar que serien ‘alliberats’, cosa que, en els termes de les decoroses autoritats mexicanes, significa ‘expulsats’, solució a la qual van oposar-se, lògicament, la Núria, l’Ariadna, la Laia i el Ramon. El 13, més de cent lleidatans vam concentrar-nos a la Plaça de la Paeria per exigir l’alliberament immediat i sense càrrecs dels detinguts, requesta a què va sumar-se el rector de la UdL, Joan Viñas. Finalment, el 14 d’agost, el jutge va decretar la llibertat, sense càrrecs, per a tots quatre.

L’adjectiu ‘kafkià’ és, en el cas reportat i de Lleida estant, més pertinent que mai, encara que el final d’aquest ‘procés’ ha estat, afortunadament, feliç. Les dues lleidatanes i els seus companys avui ja són lliures i, tot i el mal que se’ls ha infringit, arbitràriament, en terres mexicanes, prometen quedar-s’hi i tornar-hi. La promesa no és un desafiament, sinó un gest de dignitat i de reconeixement a un poble que també ha patit i pateix ─vegi’s les lluites polítiques d’Oaxaca─ una policia corrupta i poc versada en drets humans.