El dia que feia 75 anys de la proclamació de la República —catalana: per les seues commemoracions els coneixereu— el poeta, narrador, assagista i agitador Hèctor López Bofill va endur-se El Temps de les Cireres, I Premi de Contes Vila de Seròs. Com que el guardó du per nom el títol d'una cançó francesa que, a despit del seu contigut amorós, ha estat ara i adès entonada com a himne de contestació política, no deu pas ser casualitat que la gala literària se celebri el 14 d'abril —o pels seus volts, que és quan molts lleidatans gusten el record d'aquells temps en què la fi d'una dictadura implicava l'exili del monarca.

Si fins ara els catalans només en sabien, d'un indret anomenat Seròs, allò que n'observa un ja cèlebre garrotín (que totes les dones hi 'foten lo cul gros', dada deguda a les exigències de la rima més que no pas a un escrutini anatòmic minuciós), a partir d'enguany cal doncs que associïn aquesta vila del Baix Segre, de vora 2000 habitants, a un premi de relats adreçat a autors menors de 35 anys i dotat amb 4000 euros —xifra gens deslluïda pel fet que algun seronenc, hores d'ara, ja hagi calculat quina és la contribució monetària que hi fa cada veí. I cal que sàpiguen, també, que la concessió del guardó és el magnífic epíleg de la Trobada d'escriptors de l'Aiguabarreig (nom que designa la confluència dels rius Segre, Cinca i Ebre) i d'unes jornades literàries, dedicades, en aquesta primera edició, a la memòria de la Guerra civil (a la seua invenció, sobretot des del punt de vista femení i tenint com a referència, és clar, la Montserrat Roig d'El Temps de les cireres).

Hèctor López Bofill encapçalarà la llista cronològica dels guanyadors del premi després d'haver persuadit Isabel Clara Simó, Celina Alegre, Emili Bayo, Miquel de Palol i Ferran Sàez que 'El Principi Satànic' s'ho val. I perquè aquest recull de contes no esdevingui prematurament pasta de paper, serà publicat per una editorial nacional i, encara més, potent. L'imparable —ens ho haurem d'acabar creient si continua atresorant distincions literàries— és, ja ho saben vostès, del morro fort. Això, per al cronista, és motiu d'intens plaer. D'aquí unes dècades tindrem esment del lloc que la seu obra ha d'ocupar en el cànon de la literatura dels Països Catalans, un cànon que el mateix Bofill tracta de subvertir i que, en qualssevol de les seues possibilitats, cal considerar-lo com una altra sort d'aiguabarreig: de judicis estètics i de relacions de poder . Sigui com sigui, que Hèctor Lopez Bofill, l'obra del qual ja revela els trets propis d'un 'escriptor de raça', s'avingui a arromangar-se dins el relat, fins ara tan prosaic, de l'emancipació nacional, és causa de celebració. I més quan no són pocs els qui presenten una literatura catalana de poca volada, llastada pels seus compromisos amb el catalanisme polític. No és pas ociós assenyalar que, abans de fer tals afirmacions, caldria haver llegit algun llibre. En català, volem dir.