En un país en què el projecte d’emancipació no és majoritàriament compartit, la vivència d’una certa ‘normalitat nacional’ la fan possible, almenys en l’àmbit principatí i des d’una perspectiva ‘partitocèntrica’, fenòmens com aquest: que determinats símbols, ahir privatius de la cultura política del catalanisme resistent i avui, si no oficials, oficiosos, siguin respectats per totes les formacions parlamentàries ─o per quasi totes: hi ha una colleta de Ciutadans enderiada a esberlar consensos, tant que fins esberla els seus.
Ens estem referint a símbols tals com l’himne d’Els segadors, que, tot i que en la seua literalitat resulta una crida a la insurrecció armada, és entonat, sense escarafalls i quan escau, pels representants del PPC. O a l’estàtua de Rafael Casanova, on personalitats ideològicament ben dispars fan vistosa ofrena cada onze de setembre ─un altre símbol (data-símbol) gens discutit─, i on, si la comitiva popular ha deixat d’acudir-hi, n’és més causa l’impuls físic de l’autoconservació que no pas el propòsit d’impugnar el sentit reivindicatiu del ritu.
A Lleida, els símbols nacionals són, també, motiu de consens, de manera que, quan la casta política local s’ha d’ocupar d’aquells que, materialment, són dins de la ciutat, la impressió d’una certa ‘normalitat nacional’ hi és inseparable. Però d’una normalitat nacional ─ai las: Lleida is different─, espanyola: fins al dia d’avui, a cap dels partits polítics presents a la Paeria li ha vingut a esment que el pla de convertir en un Parador Nacional l’edifici del Roser, consagrat com a símbol de la resistència lleidatana del 1707, és més propi de la sensibilitat urbanística d’un alcalde franquista que no pas d’un ajuntament democràtic i conciliat amb el seu país.
Almenys n’hi ha un que sí que hi ha caigut: ahir la Candidatura d’Unitat Popular, primera força ‘extraconsistorial’ de la ciutat, va formalitzar una demanda al jutjat del contenciós administratiu contra la conversió del Roser. Prometem continuar informant.
