Si el problema de la períferia nacionalment díscola és que concita l’obsessió del centre, el de la perifèria d’un mateix marc nacional és justament el contrari: que, massa sovint no inspira sinó indiferència. Una indiferència filla d’inèrcies històriques més que no pas de plans deliberats i que, en termes de representació de país, implica invisibilitat: hi ha territoris que, mal que abracen una bona part del mapa físic, són poc presents als mapes mentals dominants. El nom d’aquests territoris mai no serà útil com a sinècdoque (recordin, la figura de ‘la part pel tot’) de la nació. Les Terres de l’Ebre, per exemple, en tant que terres imaginades, tenen cap força simbòlica per convocar una idea de país?
La resposta, avui, ja no pot ser un no rotund. És clar que si especulàvem sobre un possible rànquing de les regions que més hi compten, en això de l’imaginari comú, situaríem la futura vegueria de l’Ebre en els llocs cuers. Però no pas, com altre temps hauríem fet, a l’últim: gràcies el moviment civil d’oposició al transvasament, una de les accions col·lectives més reeixides dels últims anys, les comarques meridionals del Principat han reaparegut dins el seu mapa mental. I com que els ebrencs, momentàniament, han remuntat posicions, bé deu, algú, haver-ne reculat. Per això molts lleidatans es demanen si no són ells el nou fanalet roig.

I per això algú ha pensat, un pèl frívolament, que l’amenaça del transvasar el riu Segre en benefici de la metròpoli ─amenaça que el conseller Nadal ha desmentit: només s’estudia, ha dit, una captació temporal d’aigua─ és l’estímul que els cal, a les terres de Lleida, per recuperar l’orgull o bé per estrenar-lo. Bé: com que estem persuadits que ningú considera seriosament la possibilitat de transvasar el cabal del Segre, la pensada, per a nosaltres, no passa de boutade.