El ‘leridanismo’ ─el projecte franquista de ‘blaveritzar’ Lleida─ va quedar-se, afortunadament, en un conat, bé que no han desaparegut mai del tot els extravagants ─freakies, en diuen ara─ capaços de fer sentit de l’afirmació ‘Lleida no és catalana ni aragonesa, sinó lleidatana’. Extremismes folklòrics a banda, no cal dir que l’occident del Principat és tan ‘hostil’ ─desafecte, en tornen a dir─ a la nació catalana com li ho és, posem per cas, el centre.
O potser menys: segons una enquesta publicada aquest diumenge a la premsa local, els lleidatans, els del pla i els de la muntanya, són un 16% més independentistes que la mitjana del país. Això és, el 34,3% dels lleidatans ‘provincials’, cas que en tingués beneïda oportunitat, votaria a favor de la independència ─la xifra és de les que posa fonaments a l’optimisme i, si se’ns permet l’obvietat aritmètica, és més a prop del 50% més un vot (percentatge que basta als demòcrates), que no pas del 70% (proporció que torna a situar l’emancipació dins el terreny de les utopies just quan la n’estàvem allunyant). Independentistes, com més va més, i insatisfets, com sempre, amb el tracte dispensat per Barcelona: per a més del 70 % dels lleidatans persisteix el centralisme barceloní.
Però si la insatisfacció amb la ‘barcelonicràcia’ és la de sempre, sembla que la manera habitual de reaccionar-hi ─fer el ploricó─ comença a canviar. Aquest mateix diumenge, per exemple, més de 150 representants dels àmbits econòmic, universitari i cultural van firmar l’anomentat Compromís per Lleida, un decàleg l’acompliment del qual hauria de contribuir, entre d’altres coses, a “superar greuges”. El reforç del sector agroalimentari, el foment de les activitats i dels productes més lligats al territori, el desenvolupament de totes les funcions de la Universitat de Lleida, el desplegament de les grans infraestructures o la millora de les comunicacions: aquests són alguns dels punts d’un decàleg que Diputació i Paeria han volgut, també, fer seu.
Serà una bona notícia que, anys a venir, poguem confirmar que la societat civil i política del Pla de Lleida va passar, el desembre de 2007, ‘a l’ofensiva’. A l’ofensiva, és clar, amb sentit de país i ─convé insistir-hi─ una renovada autoestima local. Ens en falta un bon grapat, d’autoestima, si bé cal recordar que, en ocasions, més que per raons objectives, és perquè no parem prou atenció. Divendres de la setmana passada dos lleidatans, Pep Coll i Txema Martínez, van endur-se, respectivament, el Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia. Ara que ho sabem, només cal que els llegim.
