Alguns cronistes propensos a la hipèrbole ─i qui això subscriu, s'hi compta─ van trobar en les plagues bíbliques una analogia plausible de l'arribada de l'AVE a Barcelona (el que no és hiperbòlic, sinó estrictament veraç, és que aquella impúdica exhibició d'incompetència va fer més simpàtica, a ulls hispans, la seua màxima responsable, fet que, justament perquè no ens resulta gaire sorprenent, mostra com s'assembla, això d'Espanya, a un joc de suma zero). I els qui, a més d'hiperbòlics, són pessimistes militants, ens van advertir que la plaga encara no s'ha extingit: que reviurem l'esplendor destructiu de la implantació de l'AVE al cap i casal quan s'esquerdin, o s'esfondrin, de les parets de la Sagrada i imperfeta Família.
Però el que a per a Barcelona és un problema, a Lleida, ves per on, ha sonat a solució. Ho diem a propòsit de la Seu Vella o, més concretament, del seu campanar, que aquest estiu ha decidit desempedrar-se, propòsit que cal interpretar com un signe evident de degradació del monument, bé que les primeres explicacions de Cultura, així que la premsa local va denunciar els despreniments, van apuntar a l'habitual canvi de pell, en períodes caniculars, d'aquest cas únic de castell-rèptil. Doncs bé, ara que Cultura ha admès que bona part de la Seu fa pena (s'ha hagut de tancar la porta dels Bernats, que hi és el principal accés) i que, si en cauen pedres, és perquè no hi ha diners. Un lleidatà perspicaç, Joan Ramon González Peréz, ja ha assenyalat a què ens hem d'encomanar si no volem que es desfiguri el nostre gran motiu arquitèctònic d'autoestima: a l'AVE. En una carta als diaris, González Pérez, president dels Amics de la Seu Vella, assegura que els AVE i els Avant han escurçat prou la distància entre Lleida i Barcelona perquè els de la segona puguin apreciar que "el far ponentí [el campanar de la Seu] explica la història del país igual que el bressol Sant Pere de Rodes, la gaudiniana Sagrada Família [...]". Això és, han escurçat prou les distàncies perquè ─en termes nostres─ els de la capital vinguin massivament a Lleida i se sentin afligits per l'estat de la Seu (l'aflicció, millor si no els la produeix un tros de carreu damunt del cap) i, així, a la curta, es resolgui la qüestió del finançament de les obres de millora del monument.
