L’AVE ha estat finalment capaç de polvoritzar el rècord ferroviari espanyol en la distància Lleida-Camp de Tarragona: a partir d’aquest dimarts, als desbridats combois de la RENFE els cal només mitja hora per deixar enrere els 91 quilòmetres de via que separen ambdues contrades. La marca atesa ha desfermat l’eufòria entre les autoritats del ministeri de Foment. En canvi, alguns lleidatans, atrabiliaris de mena, s’han embrancat en una discussió a propòsit del retard de dos anys amb què la velocitat dels trens hispans ha esdevingut alta. La disputa encesa per l’inoportú report de la demora no ha de confondre’s, val a dir, amb les ocioses escaramusses d’una sobretaula de diumenge. Els termes en què ha acabat derivant trasllueixen un enfrontament filosòfic d’alta volada entre dues tradicions del pensament occidental. L’idealisme, d’una banda. I el materialisme, d’una altra. Els lleidatans idealistes sostenen que RENFE és una metàfora de la vida. Que la incertesa sobre l’hora de la sortida, de l’arribada i sobre les contingències que interferiran en el trajecte són una prova de la precarietat intrínseca de l’existència. Que els morosos viatges que ens duen a unes estacions indigents són una admirable incitació a la paciència i a l’ascetisme. I que voler gestionar racionalment el temps d’acord amb les activitats projectades és una pretensió megalòmana, una vana temptativa d’usurpar les atribucions del destí.
Els arguments del lleidatans materialistes són sensiblement diferents. Al seu parer, en RENFE s’objectiven les relacions econòmiques de dominació que pateixen les classes populars catalanes: en tant que classes populars, perquè les xarxes ferroviàries de què són assíduament usuàries ─les dels trens regionals i de rodalies─ han estat desateses, a còpia de no esmerçar-hi ni un ral, en benefici d’un onerós AVE propel•lit pels interessos productius i reproductius de la classe burgesa; i en tant que catalanes, perquè l’escassíssima inversió de l’Estat en les infrastructures del nostre país obeeix a una lògica d’explotació colonialista: extracció de riqueses de la perifèria díscola combinada amb la nul•la millora de les condicions de vida dels seus habitants. Quant a l'endarreriment en la implantació de l’AVE i la impossibilitat tècnica que els seus vagons es desplacin a una velocitat que justifiqui els termes de l’acrònim, els materialistes prefereixen eludir la tesi, per metafísica, de la secular incompetència de l’administració espanyola.