No sabem si el 'catalanisme de pluja fina' acabarà penetrant dins el camp semàntic de la política catalana, ja prou pròdig en metàfores conceptuals. Sigui com sigui, d'allò que no dubtem és que l'independentisme governant hauria de formular la seua estratègia, avui més qua mai, en termes —literals— de mitjans, objectius i terminis, per més precaris, si volen, que siguin els primers, possibilistes els segons, i laxos els tercers.
Perquè, ara que la tensió entre projectes col•lectius és al nucli del mateix govern del Principat, no són els seus polítics, precisament, els qui detenen la millor posició per xopar pacientment la societat amb un plugim nacionalitzador. El 'catalanisme de pluja fina', si és que se'n vol dir així, caldria que el deixessin, doncs, per a qui és en condicions de practicar-lo: la societat civil.
La societat civil és responable, per exemple, de la vivacitat de la cultura popular i tradicional del nostre país, d'una cultura que històricament ha estat, no un mitjà, sinó el medi fonamental de cohesió i afirmació nacionals, d'una catalanitat implícita i, per això, robusta. A Lleida, dissabte passat, això va manifestar-se d'una manera imponent: 2000 armats o, per dir-ho en termes menys anacrònics, 4 cohorts de soldats, van sotmetre la capital de la Cultura dels Països Catalans —ocupació militar que va produir-se, valgui com a precedent, amb l'aquiescència dels lleidatans. La 4a trobada d’Armats, Manaies i Estaferms de Catalunya, promoguda i eficaçment organitzada pels Armats de la Sang de Lleida, va iniciar-se amb una primerenca ocupació, per part del legionaris locals, de l'espai que separa Indíbil i Mandoni i el Pont vell. Tot seguit van afegir-s'hi les conhorts vingudes d'arreu del país (Valls, Sant Vicenç del Horts, Girona, Figueres, Juneda, etc) i, plegades, amb el pas marcial que se'ls suposa, van desfilar durant quatre hores pels carrers de la ciutat (Avinguda Madrid, Francesc Macià, Rambla Ferran, Anselm Clavé, Plaça Sant Joan i l'Eix Comercial).
En atenció als llecs en assumptes de cultura militarpopular, recordarem que els armats, també anomenats manaies, són les comparses masculines que precedeixen les processons de la Setmana Santa, en alguns indrets des de fa 250 anys, i que representen els soldats romans que van fer guàrdia davant el Sant Sepulcre a fi de comprovar si, tal com havia pressagiat el capità Corneli (anys a venir, Sant Corneli), Jesús tenia o no intenció de ressucitar. I en atenció als qui van perdre's la trobada (rècord) d'armats celebrada a Lleida el 17 de març d'enguany, consignarem que, tot i la bonança, queia, diuen alguns, pluja fina.
