L’octubre ha estat, històricament, per als lleidatans, un mes devastador: si el passat dia 12 commemoràvem l’episodi més sagnant de l’ocupació francoespanyola del 1707 ─la matança del Roser─ , aquesta setmana hem recordat el centenari de la formidable riuada que va desbordar el Segre. Ahir la premsa local aprofitava l’aniversari per ‘renyar’ els ajuntaments de la Plana de Lleida que, contravenint la llei, no disposen d’una pla contra inundacions. Bé que ─tal com observen els més grans─ contra els pitjors capricis de la natura no hi basta cap pla. Exactament igual ─pensava, fa dos dies, el cronista─ que contra els pitjors capricis de Renfe.
Perquè, efectivament, entre els seus usuaris l’existència de Renfe ha estat viscuda, fins fa ben poc, com si es tractés d’un fenomen de la natura: com un ens autònom racionalment ingovernable, mai del tot previsible i aliè, massa sovint, als designis dels humans. S’entén, doncs, que la resignació hagi estat la reacció més habitual dels qui l’han patit durant dècades. Avui, però, la paciència cotitza a la baixa: ha calgut que les calamitats ferroviàries arribessin al paroxisme perquè els catalans s’adonessin que Renfe no es una fatalitat natural sinó una una producte humà ─concretament dels humans dits espanyols─ i, per tant, subjecte a crítica. Aquest dilluns els lleidatans que anaven a Barcelona o en tornaven van fer tard fins a una hora i quart i van ser carn de transbords diversos (assabentant-se’n minuts abans) a causa del tall de la línia de la costa. Renfe no va tornar-los un ral amb la tranquil·litat que, quan s’ha fatigat el passatger, els efectes de la seua indignació solen minvar. ‘Allò que convé a la majoria no és el TAV, sinó la millora de la xarxa de trens regionals i de rodalies’, ens deien, no fa tants anys, els membres de les plataformes contràries a la implatanció de l’AVE. Ningú no va fer-los cas perquè, és clar, l’AVE era tan inevitable com deu ser-ho una riuada.
Per acabar, una mica de llengua: ahir Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla, Joaquim Torres i Joan-Albert Villaverde van presentar-nos un llibre-enquesta sobre la competència i els usos lingüístics dels habitans dels Països Catalans. Segons l’estudi, la Franja de Ponent és el territori on més català es parla… en contextos informals. El català hi té bona salut però poc prestigi: les negociacions de la hipoteca del pis, posem per cas, cal fer-les en espanyol. Si no sabéssim que don Marcelino Iglesias té intenció de continuar sent president d’Aragó, li suggeriríem que, a fi d’anul·lar aquests rivets de diglòssia, s’adrecés als seus administrats, un dia d’aquests, en llengua catalana, que, per cert, és la seua.
