El lector atent deu saber que, en més d'un moment de l'envitricollada història del litigi per l'art sacre, representants d'això que anomenem societat civil lleidatana han acusat el govern del país -bipartit o tripartit- d'inhibició o fins i tot de negligència: de fer com si l'amenaça d'espoliació del Museu Diocesà fos una qüestió estrictament d'església, si no de lleidatans missaires amb ganes de barrejar les coses, en lloc d'un afer de país. I Joan Manuel Tresserras, l'actual titular de Cultura, no deu constituir, en aquest particular, cap excepció. Sigui com vulgui, hi ha un terreny en què és clar que Tresserras sí que satisfà les expectatives de molts lleidatans i frangencs: el discursiu -un àmbit decisiu, en política, diguin el que diguin dels eslògans electorals destinats a convertir necessitats en virtuts.
A la llum de les seues paraules -i no pas tant, doncs, dels seus fets- direm que Tresserras exhibeix una intransigència de la intel·ligència i una flexibiltiat de la voluntat (llegeixi's, això, com l'aportació d'aquesta tribuna al subgènere literari que són les paràfrasis gramscianes). "No descartem cap acord, fruit de la negociació, sempre que abans es reconegui explícitament la legitimitat de la col·lecció." Aquesta és la postura, serena, del conseller (potser l'únic conseller de Cultura que ha agafat, conceptualment, el bou del litigi per les banyes), refixada' la setmana passada en resposta a l'ofensiva aragonesa, d'agressivitat afectada, en forma de denúncia penal per prevaricació contra el consorci del museu. Algú pot objectar-hi que, com que Tresserras sap que Barbastre-Montsó mai no concedirà tals legitimitats, la seua voluntat és, al capdavall, igualment intransigent.
Especulacions a banda, però, creiem que en la posició de Tresserras hi ha xifrada l'única relació possible entre la disposició al pacte i una anàlisi nacionalment centrada, i no per això menys objectiva, dels fets: insinuar que l'obra de Messeguer s'assembla més a un lladronici que a una conservació i museïtzació d'art encomiables, parlar enganyosament de retorn' de les peces i voler esborrar la història comuna de lleidatans i frangencs, de la qual -en contra de ningú- dóna compte el Museu de Lleida, són actuacions que creen condicions d'impossibilitat' per a la negociació -sempre, és clar, que la pròpia dignitat no sigui, també, matèria negociable.
