Si és veritat que la principal comesa que Xavier Salinas va assumir, en ser nomenat bisbe en funcions de Lleida, va ser resoldre el litigi per l'art sacre en benefici dels interessos d'Aragó, avui pot afirmar-se, sense gaires cauteles, que el susdit, afortunadament, ha fracassat. Quan la designació del nou bisbe és a les envistes (corre el rumor que el Vaticà ja l'ha nomenat i que espera el moment propici per fer-ho públic), les peces d'origen frangenc continuen al Principat, un jutge civil està dirimint si el bisbat de Lleida n'és el legítim i propietari i la diòcesi de Barbastre-Montsó, fins fa poc convençuda que amb la parcialitat de Roma n'hi havia prou, sembla que s'ha avingut a negociar.
Salinas no se n'haurà sortit, no pas per haver fet cas d'una estratègia equivocada, sinó perquè, ras i curt, la sort de l'art mai no dependrà, exclusivament, de la voluntat d'un bisbe: les peces en disputa formen part del patrimoni legal del país i, de més a més, la societat civil de Lleida disposa d'instruments per provar l'arbitrarietat de la seua expropiació. Salinas no se'n podia sortir i si ha actuat d'acord amb el supòsit contrari només s'explica perquè, quan van fer-lo admnistrador apostòlic de Lleida, era un esplèndid indocumentat. I, és clar, qui no sap on es fica pot acabar pregant -en aquest cas, literalment- que l'en treguin: diumenge passat Salinas va enviar una carta als feligresos on es llegia "fa temps que demano als capellans i als fidels que preguin perquè Déu ens enviï aviat un nou bisbe, que sigui entre nosaltres una imatge viva del Bon Pastor" o que "[la provisionalitat del càrrec] és desitjable que no duri gaire temps. Tots som conscients d'això, i més que ningú l'administrador apostòlic". Salinas n'ha acabat escaldat. I nosaltres, més. En qualsevol cas, demanem als lectors, siguin beats o descreguts, que no escatimin a monsenyor la pregària que demana.