A Francesc Xavier Ciuraneta, ja ho saben vostès, la resolta defensa de la unitat patrimonial del Museu Diocesà de Lleida va costar-li la salut ─Ciuraneta va lliurar-s’hi durant molts anys i sempre fent cas de criteris estrictament racionals, cosa que, segons la fina teologia d’algun feligrès aragonès, revela que no feia cas sinó del dimoni. El Vaticà va haver de buscar-li un substitut provisori, el nom del qual, si darrerement han tingut la bondat de llegir-nos, ja deuen conèixer. De Xavier Salinas va sorprendre’ns que, pocs dies després d’haver insinuat que no empunyaria el ceptre ni deixaria gaire petjada ─és un bisbe interí─, prengués decisions tan innocents com fer un viatge a Roma amb vista d’apressar la resolució del litigi, o tan innòcues com desautoritzar l’equip jurídic de Ciuraneta. Salinas va deixar-nos també atònits quan va apuntar la possibilitat de retirar el recurs presentat pel seu predecessor al Tribunal de la Rota, i ens en continua deixant la seua obstinació a vilipendiar els homosexuals, la qual ahir va dur-lo a demanar als pares que s’oposin a la implantació de l’assignatura sobre ciutadania perquè, opina el discret bisbe, legitima ‘unions infecundes’ ─a favor de la institució que representa Salinas podríem dir que, siguin o no encertades les conclusions a què arriben a propòsit de l’homosexualitat, ningú pot regatejar-los, a uns quants sacerdots de l’església catòlica, una cert coneixement sobre l’assumpte.

Però monsenyor Salinas no ens havia deixat mai tan estupefactes com aquesta setmana, en el curs de la qual sembla que, finalment, ha acabat abraçant l’’estratègia Ciuraneta’ en contra de l’espoli de les 113 peces originàries de les parròquies de la Franja. Abans d’ahir Salinas va admetre que ‘les obres d’art en litigi no poden sortir de Lleida fins que la Rota dicti sentència’ atès que són part d’una col·lecció catalogada. Doncs bé: allò que ens ha fet perdre la presència d’esperit no ha estat tant la sobtada conversió de l’administrador apostòlic com el motiu que, segons es comenta, l’hi ha induït: una conversa amb el Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, gràcies a la qual Salinas ‘s’ha adonat ─així ho reporta la premsa local─ que el cas és prou complex per no acatar amb fe cega’ els dictàmens de la cúria.

Senyor Salinas, què redimonis (amb perdó) ha estat fent fins ara, que li ha calgut parlar amb el Conseller Tresserras per capir la complexitat del cas? Ens està ensarronant o és que fins fa uns dies creia que el bisbe Messeguer era un almogàver i les peces en litigi el botí d’una de les seues ràtzies? És possible que fins ara li hagin estat escàpoles dades tals com que les obres formen part de la col•lecció d’un museu que es regeix per un consorci i que aquesta col•lecció està catalogada i protegida per les lleis catalanes? Benvingut a la terra (ferma), monsenyor Salinas.