Com tothom sap, José María Aznar va acabdillar el govern més seriós, treballador i honrat de la història recent d’Espanya i les seues colònies. Uns quants anys després sembla, però, que les virtuts de l’’aznarato’ ─el terme el devem a Javier Tusell─ van distribuir-se territorialment de la mateixa manera que la virolla, això és, ‘a la colònia li’n toca menys’. El paral·lel se’ns ha acudit a propòsit de l’anomenat ‘cas estrangeria’, en què quatre excàrrecs del PP de Lleida han estat imputats per prevaricació. L’acusació encara ha de ser provada, però, sigui quin sigui el dictamen de l’Audiència, hores d’ara és clar que Barios, Puy, Vieites i Echarri no van ser els elements més exemplars del mandat Aznar López.
Juan Barios, exsubdelegat del govern espanyol a Lleida, José María Vieites, excap de l’Oficina Única d’Estrangeria, Salvador Puy, exassessor de Vieites, i Lorenzo Echarri, exdirector de Treball: tots quatre han estat acusats d’aprovar expedients per regularitzar immigrants que no satisfeien els requisits exigits per la llei; de fer-ho sent-ne perfectament conscients; i de fer-ho en benefici de presumptes extorquidors, els quals cobraven fins a 3000 euros a canvi de la documentació que els estrangers necessitaven per treballar. Els exemissaris d’Aznar van declarar-se’n, aquest dilluns, innocents. Que no vol pas dir competents: obligats a deixar en clar els mètodes de treball de la casa, atesa la quantitat impressionant d’expedients irregulars (ahir, a l’Audiència, se’n van comptar més de cent) que, un o altre, havien signat, tots quatre van acabar reconeixent que, de fet, en ‘matèria d’estrangeria’ la seua ignorància era supina. Havent admès això, no és estrany que no s’enrojolessin en revelar la mena de procediments arbitraris ─i, doncs, il·legals─ de què feien ús a l’hora d’atendre les demandes de les empreses: fos quin fos el nombre d’immigrants que aquestes pretenien regularitzar, l’Oficina d’Estrangeria de Lleida dividia per dos el nombre de treballadors de l’empresa i el resultat determinava el nombre d’altes d’estrangers que calia concedir.

Però no cal dir que aquestes arbitrarietats, tot i la seua gravetat, no són el fet més ignominiós del ‘cas estrangeria’: entre les imputacions, dèiem, hi ha la de col·laborar amb l’extorsió dels més vulnerables. Una pràctica tan repugnant que, encara que Barios, Vieites, Puy i Echarri no ens creguin, voldríem que la seua presumpció d’innocència no es desfés.