El catalanisme, per al qual és obligat un cert optimisme de la intel•ligència antigramscià, pot plaure’s de la irrupció del neolerrouxisme si s’adona de la formidable paradoxa segons la qual allò que té com a única raó de ser la negació de la nostra existència nacional és alhora un testimoni de la seua tossuda vigència. És a cal PP, més que en qualsevol altre rodal de la política catalana, on la presència institucional dels Ciutadans ha de resultar pertorbadora: els populars, amb vista de normalitzar políticament el postfranquisme a Catalunya, han hagut de contemporitzar discursos tals com l’inspirat en aquest reflex especular de la realitat que és la persecució del castellà, de manera que els patriotisme espanyol més irritat, atacat per un sentiment d’orfenesa, s’ha deixat amoixar pel nacionalisme soberg d’un partit de nou encuny que ─paradoxa extraordinària, també─ abomina la noció d’identitat col·lectiva tant com en viu. A fi d’evitar que l’invent del bufó els fagociti, els dirigents del PP han reaccionat amb promptesa: nou atiament de la querella pública entre el català i l’espanyol d’acord amb els coneguts termes de la confusió, immoral, de l’oprimit per l’opressor; i ús de l’espanyol en les institucions on, fins fa poc, els populars participaven del consens, per bé que a repèl, sobre el caràcter propi i preferent del català.
Al ple de l’Ajuntament de Lleida del passat divendres, l’aposta tàctica dels subalterns de Rajoy va tenir uns efectes, per dir-ho com Pla, manicomials: per debel·lar convincentment una moció favorable a l’ensenyament del català a les escoles, la popular Dolors López va intervenir en la llengua que l’amenaçant decret de la tercera hora vol revifar; l’ecosocialista Francesc Pané, tinent alcalde, va fer-li notar, en el torn de la contrarèplica, la capciositat de la seua defensa del bilingüisme… en un desimbolt francès.
I és que el poliglotisme de Pané sembla que el doti de l’autoritat idònia per refutar els arguments, aquests sí, provincians i victimistes, del PP: en la següent elocució, el d’Iniciativa va emprar l’italià per demanar un augment de les hores lectives dedicades a les llengües estrangeres en lloc de patir per la salut d’un idioma tan estès com l’espanyol. Acabada la sessió, improvisadament babèlica, l’alcalde Ros va entonar una formulària felicitació de Nadal… en occità.